x Gorka Ferràndiz
«Les guerres en l’Antiguitat, com totes les guerres, eren patides amb més intensitat per les classes populars. Les èpiques nacionalistes que narren conflictes amaguen els factors socials dels esclats. Darrera d’esdeveniments nacionals com el corpus de sang i la guerra dels segadors trobem sempre històries d’alçaments contra tota mena d’explotació».
.
El creixement armamentístic a l’Edat Moderna
Des del segle XV, els Estats europeus fan grans transformacions en els seus aparells de govern i de captació d’impostos. Aquest perfeccionament va ser causat per les creixents necessitats bèl·liques. A partir del segle XVI, podem parlar d’escalada armamentística .Un seguit d’ innovacions tecnològiques —com ara l’aparició de les armes de foc i noves tècniques de fortificació militar— fan que la guerra esdevingués cada cop més devastadora i cara.
Al segle XVI, la recaptació fiscal total dels regnes d’Europa occidental s’havia multiplicat per dos. Les necessitats bèl·liques es tradueixen en un increment de les càrregues tributàries arreu del continent. Així doncs, el marge de subsistència dels camperols serà cada cop més estret. Els sectors d’origen humil són les principals víctimes d’aquest procés.
En una societat de classes feudal, les càrregues fiscals no són sufragades a parts iguals pels diversos estaments socials, ja que les classes socials privilegiades estaven exemptes de pagar impostos i la factura de la guerra recau sobre les classes populars del camp i les ciutats.
Aquesta tensió entre supervivència i impostos és al rerefons de gairebé tots els alçaments populars del segle XVI i XVII. A tota Europa, camperols i treballadors urbans es revolten contra els tributs abusius i els governs despòtics que els imposen. Trobem els més importants a Normandia, Nàpols, Andalusia, Anglaterra, Rússia i Ucraïna, etc. Aquest és el context en què esclata la Guerra dels segadors (1640-1652). Aquesta és la revolta catalana que té un component de lluita social més directe.
Felip IV i la Guerra dels segadors
L’estructura jurídica de la corona d’Aragó no permetia que el monarca creés nous impostos sense consentiment de les corts de cada regne. Alhora, les corts no poden fer lleis sense comptar amb el vist-i-plau reial. Aquest model de poder compartit d’origen medieval anirà en retrocés a tot el continent des del segle XVIII. Serà substituït per l’absolutisme, un model en el qual el monarca es troba per sobre de tots els altres estaments del regne –nobles, eclesiàstics, treballadors del medi rural i urbà.
Felip IV d’Espanya (1621-1665) posseeix un gran imperi amb conflictes oberts arreu, però té problemes per aconseguir finançament per a les seves guerres. D’aquí prové el seu interès per acabar amb les corts dels seus regnes de la corona d’Aragó.
Les classes dirigents del Principat es resisteixen a entregar les seves prerrogatives fiscals. És per això que estaven confrontades amb el poder reial central. Les Corts Catalanes es trobaven en suspens des de 1626, quan el compte Duc d’Olivares i Felip IV havien volgut imposar el seu projecte de “la unión de armas”, mitjançant el qual el Principat de Catalunya contribuiria al manteniment d’un gran exèrcit europeu. Finalment, no s’arribarà a un acord i aquelles corts van quedar sense concloure. La situació política es troba enrarida.
Des de 1635, França estava en guerra amb el regne d’Espanya. Catalunya esdevindrà un teatre d’operacions de la Guerra dels 30 anys.
Els Estats, per tal d’estalviar-se els costos de la guerra, forcen els camperols a allotjar i mantenir a casa els soldats que operaven al seu territori. Aquest recurs generava normalment molt de malestar.
Durant l’estiu de 1640, les tropes de Felip IV estacionades a les comarques de Girona cometen un seguit de barrabassades —violacions, assassinats, robatoris— i els camperols s’alcen. La rebel·lió es trasllada a Barcelona el dia de Corpus de 1640, quan un grup de segadors penetren dins les muralles de la ciutat. Algunes cases nobles seran cremades i s’executarà el mateix virrei.
Les institucions catalanes aprofiten la conjuntura i s’apunten a la insurrecció. Demanen la protecció de França i declaren rei a Lluís XIV. Sota el control de l’Estat francès, la guerra continua i es repeteixen exactament els mateixos abusos contra la població civil. Finalment, els consellers demanaran la reincorporació de Catalunya a la monarquia hispànica. De facto, la guerra acaba en 1652 amb l’entrada de les tropes hispàniques a Barcelona, però fins 1659 no se signarà amb França “la Pau dels Pirineus”, en virtut de la qual el Rosselló passa a formar part de la corona francesa. Les primeres formes de repressió política contra Catalunya es donaran al Rosselló. La llengua francesa serà oficialitzada en detriment de la catalana; les institucions pròpies del país seran abolides en favor de les de França. A la part del Principat que retorna a la monarquia hispànica ,els òrgans del país seran respectats fins el 1714. Malgrat tot, durant el regnat de Carles II (1665-1700) no es conclourà cap cort a Catalunya.
Els efectes de la Guerra dels segadors s’estendran fins el segle XVIII. Als camperols del Rosselló —ara en mans franceses— se’ls imposaran noves càrregues. Aquest serà el rerefons de “l’alçament dels angelets” (1667-1675). El poble, al límit de la supervivència, es revolta i es nega a pagar la gabella –un nou impost indirecte sobre el consum de sal. L’ exèrcit acabarà amb les seves demandes.
Durant el període comprès entre la fi de la Guerra dels segadors i el començament de la Guerra de Successió a Catalunya pràcticament no hi haurà pau. Les pretensions territorials de França sobre el Principat es tradueixen en atacs constants contra la Catalunya central i les comarques de Girona. La revolta dels barretines (1687-1689) segueix la pauta de la Guerra dels segadors. Els camperols d’Osona i del Bages, farts dels atacs dels soldats, prenen el control de la Catalunya central.
La revolta dels angelets i la dels barretines, no tenen darrera seu grans figures il·lustres. Són alçaments protagonitzats per una única classe social, és a dir, no són interclassistes. Potser per això l’èpica nacional de la burgesia ha passat per alt aquest fets. Això no vol dir, nogensmenys, que no fossin fets transcendents.
La Guerra de Successió als Països Catalans des d’abaix
La Guerra de Successió espanyola (1700 – 1714), és una lluita entre potències europees per a aconseguir l’hegemonia a Europa i les colònies americanes . Els contendents Àustria, Anglaterra, Holanda —d’un costat— lluitaran contra la monarquia francesa. En aquest conflicte, Catalunya i el País Valencià entren en acció mitjançant insurreccions populars contra el règim feudal al País Valencià a mans dels maulets, i per odi al militarisme francès al Principat.
Els borbons governen al regne d’Espanya en 1704. Els anglesos, interessats en afeblir aquesta dinastia, volen un Àustria al capdavant del regne. Per tal d’aconseguir-ho, envien al País Valencià el general Joan Baptista Basset. El 10 d’agost de 1704 desembarca a Altea i promet l’abolició dels drets senyorials que pesaven sobre els camperols. Immediatament, la comarca de la marina clama contra els senyors. Aquests camperols sota les ordres de Basset rebran el nom de “maulets”. El 17 d’agost prenen la fortalesa de Dénia. Al setembre proclamen rei a Carles III. La ciutat de València els obrirà les portes al desembre.
En 1706 Carles III d’Àustria canvia la seva política amb els maulets. Les masses s’estaven radicalitzant i ell necessitava suports amb capacitat econòmica per sufragar les seves guerres. El general Basset serà encarcerat i de nou entraran en vigor les càrregues feudals. Amb aquesta maniobra es perseguia també aconseguir l’acceptació de la nova dinastia entre l’aristocràcia valenciana, però l’elit no canviarà el seu suport als borbons. El poder austriacista no trobarà recolzaments i s’ensorra després de la Batalla d’Almansa (abril de 1707). Com sempre, els més represaliats seran les classes populars. Un bon exemple és la ciutat de Xàtiva, la qual serà cremada i els seus habitants desterrats. El primer decret de Nova Planta abolirà els furs valencians el juny de 1707.
A Catalunya, la dinastia borbònica tenia molts detractors, a causa de la guerra mantinguda durant dècades amb els francesos. Els francesos són vistos com a violents militaristes a les àrees rurals i com a competidors comercials a la ciutat. Al principi, Catalunya s’havia mantingut fidel al bàndol borbònic, però els vigatans —una milícia popular procedent de la Catalunya central— forcen la unió de Catalunya amb els anglesos i holandesos. Mitjançant el “Pacte de Gènova”, els anglesos i l’arxiduc Carles es comprometen a prestar suport militar als rebels i a respectar els seus furs. En un primer moment, les classes dirigents del Principat no donen suport al pacte. Al Juliol de 1705, els Vigatans s’aixequen i marxen sobre Barcelona. Alhora, una flota desembarca al Maresme. Progressivament, totes les ciutats catalanes canvien al bàndol austriacista. El 7 de novembre l’arxiduc entra a Barcelona i jura les constitucions catalanes.
Però, l’any 1711, Carles d’Àustria aconseguirà el tro imperial i es desentendrà de la seva reclamació sobre la corona hispànica. D’altra banda, Anglaterra, mitjançant pactes amb França, havia aconseguit salvaguardar el seu potencial marítim i es retirarà també de la guerra. Finalment Catalunya quedarà sense aliats a l’abast del rei borbó.
Davant la desfeta de l’aliança antiborbònica, algunes veus benestants de Barcelona proposen entregar la ciutat sense oferir resistència, per exemple Villaroel —comandant suprem de les forces austriacistes. Però les classes populars barcelonines saben que la repressió caurà sobre elles i es neguen a llençar la tovallola. Decideixen plantar cara en una batalla que des d’un bon començament està perduda. La ciutat serà defensada a sang i foc per les tropes de la Coronela —la milícia ciutadana composada per homes armats de tots els gremis. Malgrat tot, l’ 11 de Setembre de 1714, la ciutat de Barcelona caurà. Els defensors morts seran enterrats en massa al Fossar de les moreres, lloc on encara es celebra la defensa de la ciutat.
Rafael de Casanova va ser amnistiat. Josep Moragues —general austriacista d’origen humil i abanderat del grup dels Vigatans— va ser degollat i esquarterat. El seu cap penjarà durant dotze anys del portal del mar de Barcelona.
Finalitzada la guerra, entrarà en vigor el decret de Nova Planta, el qual suprimeix la totalitat dels antics òrgans de govern del Principat i proscriu la llengua catalana, la llengua de les classes populars.
Autor font: Publicat originalment per Gorka Ferràndiz a la pàgina En Lucha
________________________________________________
Informació relacionada:
Tal dia com avui de 1640 tingué lloc ‘el Corpus de Sang’: La revolta social dels segadors
