x Laia Coronado Nadal | Mèdia.cat
Quina responsabilitat tenen els mitjans de comunicació en relació amb al relat sobre la situació del planeta a escala ecològica i social actualment?
La responsabilitat és central, perquè són el mitjà principal que permet que al gruix de la població li arribi informació. Que per força no serà especialitzada: la majoria dels habitants no gaudeixen d’altres canals que els que proporcionen els mitjans. Els canals existeixen de forma alternativa per a una part de la població que està singularment interessada en aquestes matèries, però es tracta d’una escarida minoria.
Quines són les preguntes sobre el futur del planeta amb relació a l’emergència climàtica, l’escassetat de recursos i les crisis que estem vivint que no ens estem fent des dels mitjans de comunicació?
Fan referència a dues grans qüestions: la primera és ¿quin és el camí que ens ha conduït fins aquí? ¿Quines són les causes dels problemes que arrosseguem? I la segona fa referència al futur: quina és la conseqüència, en forma d’un possible col·lapse. Sembla com si el discurs dominant en els mitjans es fonamentés únicament en recollir notícies que es refereixen a l’avui, una dada estadística, unes imatges sobre els efectes del canvi climàtic, sense analitzar les causes i els efectes d’això que tenim davant dels ulls. El resultat és una forma de desinformació, encara que en aparença externa hi hagi un increment de notícies sobre aquests temes.
Quin paper preveus que tinguin en un futur col·lapse que augures proper?
Abans d’arribar al col·lapse caldria sospesar si el codi dels mitjans canviarà. És a dir: avui en dia la majoria aclaparadora dels mitjans defugen el concepte del col·lapse. Transmeten informacions que poden conduir a la conclusió que el col·lapse està més o menys a prop, però en el fons no presten atenció a la realitat corresponent. Intueixo, però, que si els senyals que l’anuncien van a més és fàcil que hi facin més cas. Però en comptes d’analitzar críticament el que està passant pot consistir en bolcar-se al servei dels poderosos i promoure la causa d’un incipient ecofeixisme.
Tot i l’anàlisi general negatiu, hi ha mitjans o periodistes que facin una bona tasca a l’hora de tractar l’emergència climàtica?
Sens dubte, però estan en mitjans de caràcter alternatiu. No m’imagino que cap dels mitjans del mainstream accepti discursos que parlin francament de la necessitat de decréixer, o que posin l’accent en la responsabilitat central d’un sistema anomenat capitalisme en la generació de tots aquests problemes. El to general dels mitjans, que tendeixen estar supeditats a la lògica dels poders polítics o dels interessos de les grans corporacions, proscriu aquest tipus de missatges, almenys fins avui.
Quines dificultats genera l’imaginari del decreixement a l’hora d’explicar-lo a societats actuals? També en relació amb com es comunica des dels mitjans?
Crec que la perspectiva del decreixement, explicada de manera racional, és totalment comprensible i no hauria de generar grans temors. Se sustenta en la idea que podem viure millor amb menys si som capaços de redistribuir radicalment la riquesa. Però arrossega problemes: si partim de la presumpció que el creixement personal és un fenomen saludable, el decreixement no pot ser-ho. En tot cas, l’important no és tant el terme com la realitat que descriu. I la meva experiència amb gent molt diferent i no necessàriament afins és que hi ha una comprensió bàsica del que preconitza el decreixement, que crec que sorgeix del fet que aquesta perspectiva toca fibres sensibles que tothom té dins del cap.
I el col·lapse? Quines dificultats genera explicar-lo?
Paradoxalment, crec que són menors avui en dia que fa tres anys, perquè la pandèmia ens ha col·locat davant de la imatge que som éssers vulnerables i ha fet que un discurs com el del col·lapse tingui més cabuda en el nostre cap que la que tenia fa tres o quatre anys. Més enllà d’aquest fet, les dificultats són les de l’entorn: molta gent prefereix no parlar-ne perquè és un missatge negatiu que pot provocar por i temor. Però jo crec que hem de parlar d’allò que intuïm o sabem què passarà, i ocultar-ho és una forma molt delicada de moure el carro del sistema. Admeto que la forma d’explicar-ho és important, i que la voluntat de deixar obertes algunes portes que obre en l’horitzó a, per exemple, moviments de caràcter alternatiu assentats en el fet col·lectiu i en el suport mutu han d’estar presents en qualsevol discurs que cridi l’atenció sobre un risc de col·lapse general i probablement imminent.
Un dels discursos més habituals als mitjans de comunicació és el de centrar les “solucions” al canvi climàtic dins del capitalisme i de la responsabilitat individual (recicla, consumeix menys…). Quines conseqüències té aquest discurs?
Les conseqüències són molt delicades, i hi ha dos elements centrals del discurs: el primer és el propi del capitalisme verd, que estima que l’ecologia és un nínxol de negoci més que convé explotar, i l’altre és un discurs legítim: clar que hi ha d’haver transformacions en l’àmbit individual, però al mateix temps obvia els deures de transformació col·lectiva. Convé situar-ho en un marc general: rara vegada en les informacions dels mitjans principals apareix la paraula capitalisme, com si tot això que tenim davant dels ulls sorgís del no-res i no tingués cap relació amb un sistema que té responsabilitat central en agressions incomptables contra el medi natural, del canvi climàtic i de l’esgotament de totes les matèries primeres energètiques.
En els últims mesos hem vist com s’ha començat a parlar habitualment a mitjans de l’escassetat d’aquestes matèries primeres energètiques, però sempre atribuïts a la guerra a Ucraïna. És un problema que ve de fa uns mesos o té unes arrels més fondes?
Les arrels són molt més profundes. L’estratègia consisteix en aquest cas en atribuir la responsabilitat de la pujada en els preus dels combustibles o dels comestibles a la guerra d’Ucraïna. La guerra ha pogut accelerar alguns problemes, o incrementar la seva intensitat, però no n’és la causa. Hi ha experts fa dècades que adverteixen sobre els efectes dels pics del petroli i del gas natural i anuncien que les matèries primeres s’estan esgotant.
En relació a la pandèmia, comentes al llibre Ecofeixisme. Una introducció com s’ha vist com els mitjans han servit, entre altres, per impedir el qüestionament de polítiques i fer créixer la por entre la població. És una avantsala del que pot passar futures crisis i col·lapse?
Sí, en aquest llibre dic que per sobre de tot la pandèmia va demostrar que un projecte ecofeixista era possible. No dic que les regles del joc estatuïdes en la pandèmia fossin perfilades de manera premeditada i conscient per a encoratjar en el futur un ecofeixisme, em limito a certificar que les fórmules autoritàries que van arribar als mitjans de comunicació —convertits en mers transmissors de les consignes que venien de dalt—, poden anunciar un panorama molt delicat. En paral·lel, suggereixen que el projecte ecofeixista necessitarà mitjans de comunicació que edulcorin la seva condició, que el presentin com l’única resposta racional davant de problemes molt greus com els demogràfics, migracions, terrorisme.
Quins són els antídots a les idees ecofeixistes? Quins marcs hem d’evitar i quins de nous podem crear, també des dels mitjans?
Pel que fa als mitjans, penso en mitjans descentralitzats, que donin una importància creixent a la informació local, que siguin extremadament plurals i que no depenguin econòmicament de les institucions econòmiques. De manera més general, dono suport a societats assentades en el suport mutu, la democràcia directa i l’autogestió, i que prenguin nota de les seqüeles indelebles del risc d’un col·lapse general, i com a tals, optin per decréixer, desurbanitzar, de destecnologitzar, per despatriarcalitzar, descomplexitzar, desmilitaritzar les nostres societats. Sé que enunciar aquesta mitja dotzena de verbs és fàcil, i que portar-los a la pràctica, no ho és; però no se m’acut fer altra cosa que defensar això davant la voràgine repressiva i autoritària que pot agafar forma amb un projecte ecofeixista.
És més probable una societat basada en l’ecofeixisme o en el suport mutu?
La primera discussió és quan sorgirà un projecte ecofeixista, si ho farà abans del col·lapse o després. Si ho fa abans del col·lapse, en plenitud de les institucions tradicionals, les seves possibilitats són moltes; si ho fa després, amb aquestes institucions molt debilitades, no tindrà tant de potencial de desenvolupar-se. Però en tot cas crec que ens hem d’alliberar de la idea que les regles del joc seran iguals a tot el planeta, que és una reflexió que s’ha ancorat en les nostres ments amb la globalització de les últimes dècades. Més aviat que ens hem de preparar per un ordre neofeudal en el sentit que en espais geogràfics molt propers entre si podran fer-se valer regles del joc molt diferents, que en alguns llocs revelaran l’ascendent de moltes de les estructures tradicionals de poder, i en altres, en canvi, es traduiran amb l’auge de moviments de tall alternatiu amb la infinitat d’opcions intermèdies entre ambdós que hom pugui imaginar.
Com hem d’explicar el col·lapse, el decreixement i les seves alternatives?
El primer que hem de fer és no partir de la presumpció que les persones a qui ens dirigim són profundament ignorants i estúpides. Crec que la gent té coneixement i criteri per a encarar-ho. En segon terme, la meva sensació és que convé parlar clar, i no recórrer a eufemismes que oculten la realitat de fons. Potser també és aconsellable fer servir exemples precisos i anècdotes per parlar de manera més eficient els grans problemes de fons, i és important fer això en el marc d’accions que suposen projectes de caràcter col·lectiu i que pretenen superar l’individualisme lacerant que és un llast a les nostres societats.
-
-
- Entrevista realitzada per Laia Coronado Nadal i publicat originalment a Media.cat
-
