El dia 12 de març del 2000, coincidint amb les eleccions per a les Corts Generals, arreu de l’estat milers de persones es varen mobilitzar amb una consulta paral·lela a traves de la qual es demanava a la ciutadania manifestessin la seva opinió sobre el deute extern.. En aquella consulta social varen participar-hi més d’un milió de persones; a Catalunya, més de 500.000, a més de 200 municipis del país. I tot plegat, malgrat la prohibició de la Junta Electoral Central i alguns incidents.
Una mobilització sense precedents i tristament vigent, un quart de segle després, val la pena de recordar.
A El Prat va mobilitzar-se un centenar de voluntaris que tot desobeint la prohibició varen sortir al carrer, patint nombroses identificacions, amenaces de detenció, i la confiscació policial de la meitat de les 16 taules distribuïdes per tot els col·legis electorals del municipi, precisament aquelles més concorregudes.
La confiscació de la meitat de les urnes provocar la convocatòria d’una 2a jornada de la Consulta
La repressió policial a El Prat davant aquesta experiència en majúscules de democràcia participativa, va obligar a posposar la consulta a una segona jornada el dia 18.
El clima desprès del 12M estava caldejat i el 17 de març es va celebrar-se una manifestació de protesta que finalitzaria al davant l’antiga comissaria del municipi, situada al carrer Cardenal Casañas.
L’arribada de manifestants a les portes de les dependències de la policia espanyola va provocar que els agents sortissin manifestament enfadats al carrer; i la manifestació va finalitzar entre els crits i les amenaces de carregar i detenir als concentrats, si persistien a seguir protestant a l’indret.
Finalment el dia 18 la consulta es va poder celebrar amb tota normalitat, amb uns resultats finals de un total de 3841 vots emesos, dels quals un 97% resultaren afirmatius.
Una generació d’activistes va quedar marcada per aquella Consulta, en un context de contra mobilitzacions creixents contra la globalització neoliberal i les protestes contra les cimeres del BM, la UE i el G-7, a indrets com Seattle, Genova o Barcelona.
25 anys després, tenim encara un deute pendent
Vint-i-cinc anys després, Nicola Scherer en un recomanable article publicat al digital Crític és pregunta si hem fet els deures. I la resposta és senzilla: no.
Ens trobem en un context d’endeutament global rècord, amb un deute públic mundial de 97 bilions de dòlars el 2023, que pateixen especialment els països i les capes socials més empobrides. L’últim informe del Banc Mundial afirma que els països empobrits van gastar el 2023 un rècord d’1,4 bilions de dòlars per atendre el deute extern, la qual cosa ha fet que molts països hagin hagut de retallar serveis vitals, com programes de salut, d’educació o l’adaptació al canvi climàtic. Estadístiques recents de la UNCTAD demostren que hi ha 19 països que paguen més pels interessos del deute que per l’educació i 45 països que paguen més pels interessos del deute que no pas pel sector sanitari. Almenys 48 països, que sumen 3.300 milions d’habitants, no estan invertint suficientment en educació o en salut a causa de la càrrega de deute.
________________________________________________
El document: Manifest de la Xarxa per l’Abolició del Deute Extern d’El Prat de març del 2000.
Qui deu a qui?
El deute extern és un dels principals elements que contribueixen a perpetuar la situació de dependència neocolonial i subordinació en que viuen les economies dels països pobres dins l’estructura econòmica internacional. En les causes que van originar el deute trobem ja les raons de la seva injustícia: Als anys 70 la banca privada occidental va tenir un excés de recursos financers que van canalitzar en forma de crèdits a molt baix interès cap als antics països colonitzats; fons teòricament destinats al desenvolupament, i que moltes vegades es van utilitzar per a la compra d’armament, la realització d’obres faraòniques i l’enriquiment personal de les classes privilegiades i properes al poder, subordinades als interessos imperialistes occidentals.
Els estats occidentals, a traves de les seves institucions financeres internacionals, com el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM, han aconseguit imposar els mecanismes precisos per tal que els països empobrits pateixin una permanent i creixent exportació de divises cap a occident. Aquest països han pagat en concepte d’interessos una xifra més de deu vegades superior als préstecs concedits.
L’FMI i el BM exigeixen als països endeutats l’aplicació de Plans d’Ajustament Estructurals, que suposen produir per a l’exportació enlloc de per l’autoabastiment i el seu propi desenvolupament, sobreexplotant els seus recursos naturals, reduint salaris, despeses en salut, educació i protecció social. En aquest context, el sector més afectat és el de les dones, degut a la seva posició de subordinació en les societats patriarcals.
Exigim acabar amb aquesta injustícia i establir les bases encaminades a la consecució d’una globalització de la solidaritat entre les classes populars i d’un model econòmic i social, més just, igualitari i respectuós en la natura
.
Xarxa Ciutadana per l’Abolició del Deute Extern del Prat de Llobregat
Març del 2000.
