La nit de Nadal «en havent sopat, a les cases on hi havia mainada solien fer “cagar el tió“. Aquesta cerimònia havia estat abans molt arrelada i formava part de la litúrgia casolana popular d’aquesta nit» relata Joan Amades en la seva obra “Costumari català“.
Els experts apunten que es tracta d’un costum molt antic, que ha evolucionat molt, però que pot tenir l’origen en les tradicions precristianes.
Per una banda, picar el tió pot venir d’un antic ritual per fer despertar la natura el dia del solstici d’hivern.
A més a més, els troncs -o tions- servien per fer foc a la llar, al voltant de la qual fa molts segles se celebraven els antics cultes als avantpassats i se’ls oferien aliments. El fum, la xemeneia, era una via de comunicació amb els ancestres.
Josefina Roma i Riu, professora emèrita d’Antropologia a la UB, explica: «Els avantpassats el que feien és prendre la part espiritual dels aliments, i l’altra part es quedava aquí i se la menjaven els descendents, sobretot els nens. Aquest és l’origen d’aquests regals per als nens».
Amb el cristianisme desapareix el culte als avantpassats, la tradició evoluciona i el tió es converteix en una festa infantil del dia de Nadal. Fins fa pocs anys, però, el tió encara es cremava de Nadal a Cap d’Any i la cendra es llançava al camp.
Joan Soler Amigó assenyala també en la seva ‘Enciclopèdia de la fantasia popular catalana’ que el costumari del tió que ens ha arribat fins avui s’estengué durant els segles XVIII i XIX des de les zones rurals i muntanyoses de l’interior cap a les poblacions costaneres i a les grans ciutats, coincidint amb les migracions interiors de l’època.
