“Deixeu d’intoxicar“. Amb aquest dur qualificatiu el cap de llista de Junts, Gerard Valverde, va adreçar-se al digital de A l’aguait per un reportatge publicat el passat 21 de maig, que duia per títol: “Junts i Vox proposen limitar l’empadronament de col·lectius vulnerables tot i contravenir la legislació vigent“.
Tot i les crítiques i reaccions adverses que sabem que poden generar en els nostres representants polítics al tocar determinades tecles, des de la redacció de A l’aguait pensem que, en tant que som un mitjà local crític, la nostra raó de ser és precisament la d’aportar als nostres lectors elements per ajudar-los a formar-se un criteri propi i contrastar determinades declaracions que efectuen els representants locals dels partits polítics en el context de la campanya electoral.
Que un candidat a l’alcaldia assenyali públicament a les autoritats locals per empadronar a tothom, “sigui d’on sigui” (cita textual) amb l’argument de que això provoca un “efecte crida de noves ocupacions” ens va semblar un fet destacat i lògicament vàrem valorar que era noticiable. Una informació que a més calia inserir en el seu context per ajudar al lector a discernir entre relat polític i la realitat política.
Populisme o ignorància?
Una pregunta que ens assalta és: abans de les citades paraules de Valverde, coneixia realment el candidat de Junts l’existència de la llei 7/1985, el seu contingut, i el seu caràcter d’aplicació universal? Ho varem preguntar públicament per les xarxes socials, encara que sense gaire èxit.
Perquè si la resposta és afirmativa, les paraules de l’alcaldable de Junts poden ser interpretades com una crida a desconèixer la legislació vigent i les obligacions que qualsevol batlle té vers el conjunt de la ciutadania (independentment de la seva condició socioeconòmica, o de si resideixen al carrer, en una barraca precària, o d’ocupa a un edifici abandonat).
En tot cas podem afirmar rotundament que la política d’empadronar a tothom vingui d’on vingui no és producte d’un caprici ni una directriu política de cap administració local, o en aquest cas del govern municipal d’El Prat, com apuntava Valverde, sinó una obligació imposada per instàncies superiors supramunicipals. Ignorar aquesta dada per part de qualsevol candidat és simplement no jugar net i no ser honest amb els seus electors.
Empadronar-se un dret i un deure
La legislació vigent estableix que totes les persones que visquin a l’Estat espanyol estan obligades a inscriure’s al padró del municipi on resideixin habitualment, independentment del seu origen i de la seva situació administrativa. Així consta a l’article 15 de la Llei Reguladora de les Bases del Règim Local i a l’article 54 del Reglament de població i demarcació territorial de les entitats locals.
L’article 6 de la llei d’estrangeria deixa clar que “els Ajuntaments incorporaran al padró els estrangers que tinguin el domicili habitual al municipi” i, de fet, l’article 11 de la llei d’igualtat de tracte i no-discriminació del Parlament de Catalunya assenyala que “les administracions públiques han de vetllar perquè les condicions municipals per a l’empadronament no comportin cap discriminació per a les persones migrants en situació administrativa irregular o per a altres col·lectius vulnerables”. Així ho verificava el jurista i investigador de l’Observatori de Dret Públic IDP Barcelona Genís Vives Cantero.
Els “estrangers no comunitaris sense autorització de residència permanent”, això sí, hauran de renovar la seva inscripció al padró municipal cada dos anys com a mètode per assegurar-se que hi continuen vivint, d’acord amb l’article 16 de la Llei Reguladora de les Bases del Règim Local.
Ras i curt. Empadronar-se no és només un dret universal, també és una obligació imposada a qualsevol ciutadà. Durant la campanya, els alcaldables de Junts i VOX s’han sortit dels marges d’aquesta afirmació. Assenyalar aquesta perillosa coincidència entre Junts i l’extrema dreta pot molestar, però és un fet objectiu.
Instrumentalitzar l’empadronament de col·lectius vulnerables com a munició electoral
La vinculació entre ocupació i empadronament de col·lectius vulnerables que assenyalen Valverde i el candidat de VOX no és un fet casual, tampoc la seva vinculació amb el fenomen de l’ocupació.
Gustavo Molina, sotscap de la Policia Local, en declaracions a El Prat Ràdio, assenyalava que a les oficines de la Paperera hi havien moltes persones empadronades, encara que com hem vist anteriorment, aquest fet no respon pas a cap política específica aplicada al nostre municipi, tal i com assenyalen Valverde i Millan amb un biaix demagog.
En campanya, els diferents candidats cerquen missatges curts i titulars descontextualitzats que connectin amb els seus possibles electors. Són temps en els quals la cerca del vot a unes sigles o a un candidat passa a ser l’objectiu primordial. Contextualitzar aquest missatge i obrir la perspectiva és la nostra tasca, per molt que de vegades els nostres representants institucionals ens dediquin adjectius tant poc amables com “intoxicadors”. Creiem que aquest és el millor remei enfront aquests discursos demagògics.
Rendibilitzar electoralment l’alarma socials de l’ocupació
L’alarma social creada per la sobrerepresentació als mitjans de comunicació del fenomen de l’ocupació, ha tractat de ser explotada lògicament per l’extrema dreta amb la seva tàctica habitual. Però com hem vist, en aquest cas, no només ha estat l’extrema dreta la que ha recorregut a aquestes tàctiques. Al Prat, formacions liberals de centredreta com Ciudadanos i Junts han jugat també la carta de l’alarma social associada al fenomen de l’ocupació a la cerca de votants indignats pels missatges que escolten diàriament al seu televisor i amplificats a les xarxes socials.
A la caça del vot d’El Prat Nord
Catorze persones van ser desallotjades de les oficines de la Paperera, dues de les quals van traslladades a dependències policials per infracció de la normativa d’estrangeria.
En cap cas, però, segons el sotscap de la Policia Local s’havia detectat cap activitat delictiva. Sí que podem afirmar però, que la sensació subjectiva d’inseguretat havia augmentat al barri davant el tràfec de persones nouvingudes, majoritàriament d’origen marroquí, amb carros plens de ferralla i regirant els contenidors. Una percepció que s’ha vist amplificada per d’altres episodis, com un incendi a les oficines de la Paperera (edifici catalogat com a edifici patromonial), un intent d’ocupació d’una nau industrial abandonada o algun intent de robatori a una vivenda de la zona.
Un altre episodi que ajuda a explicar aquesta sensació d’inseguretat va passar a la veïna escola de la Paperera fa un parrell d’anys enrera, esporàdicament frecuentada per persones amb problemes de drogadicció, fins que una d’elles, veïna d’El Prat, va ser trobada sense vida dins del edifici, víctima d’una sobredosis. Tot i aquest episodis, aquesta “certa percepció de inseguretat a la zona […] no estava fundada en dades concretes” segons Gustavo Molina.
No podem afirmar-ho, però sí podem especular com una hipòtesis plausible que Junts pel Prat ha vist aquesta sensació d’insegurat al Prat Nord una posible font potencial de captació de vots vital per tornar a entrar de nou en escena a la política institucional desprès de quedar-se fora del consistori pratenc a les municipals de 2019.
Operatiu policial
L’execució del dessalotjament del passat 19 de maig de les persones que ocupaven les antigues oficines de la Paperera a l’esplanada situada als terrenys que anteriorment ocupava la fàbrica, i on malvivien en condicions precàries en barraques i tendes de campanya, va ser la culminació d’una operació coordinada entre Policia Local i Mossos d’Esquadra que treballaven des de feia setmanes preparant el terreny. Prèviament a l’execució del dessalotjament van identificar a 120 persones, aplicant un biax racial, a la sortida de l’estació de Renfe i el metro. El primer dia van traslladar a 14 d’elles a depèndencies policials en aplicació de la llei d’extrangeria per residencia en situació irregular.
Aquest fet no és pas nou. El discurs alarmista a nivell global que s’extén per les xarxes socials a través de post, hashtags o tuits, reflexen un objectiu basat en la creació d’un ambient de por centrada en les persones estrangeres, que es presenten com una amenaça social.
Una xifra molt inferior a “la que es podien haver fet un mes enrera” que el sotscap de la Policia Local atribueix a aquest dispositiu policials previ a les sortides de l’estació de Renfe i metro.
Anteriorment, les oficines de la paperera ja van ser objecte d’un dessallotjament, “però en aquell moment la part propietària no va doptar les mesures, que en aquest cas sí que s’han adoptat”. Per evitar noves ocupacions en aquesta ocasió, l’ajuntament ha declarat la “inhabilitat de l’espait”. Una argúcia legal que permet en el futur decretar, com un simple tràmit administratiu i al marge de la tutela judicial, qualsevol nou desallotjament.
Estratègies electorals basades en les emocions
A nivell global es fan patents diferents partits polítics que han fet servir el missatge de la por i que han basat els seus arguments en l’ansietat identitària. Un exemple recent el trobem a Itàlia, on Giorgia Meloni, líder del partit Fratelli, es va convertir en presidenta del Consell de ministres.
Un altre exemple és el cas del Rassemblement National a França o de Vox a l’estat espanyol, que, després de les eleccions generals de novembre de 2019, es va convertir en la tercera força política estatal. Des del final del procés de transició democràtica en 1982, cap formació d’extrema dreta s’havia assegut en el Congrés dels Diputats de Madrid. Enguany, però, sembla que les estadístiques afirmen que això pot tornar a ser una realitat.
Vox, actualment, segueix utilitzant de forma recurrent el tema de “antiinmigració”, associant-lo a una exaltació de la nació i els valors patriòtics. En el seu compte oficial de Twitter, el partit difon nombrosos vídeos que apel·len a aquest polèmic argument en un to vehement i acompanyant-lo d’una música animada, explotant els mecanismes de la viralitat mitjançant hashtags cridaners.
La construcció d’una oposició amic/enemic
El registre de l’emoció també pretén explotar el descontent social i el ressentiment de les poblacions desclasadas per les dificultats econòmiques. En un context polític europeu marcat per una crisi de representativitat i una desafecció dels ciutadans cap a l’Estat i els partits tradicionals, els discursos de les formacions populistes es basen en atacs destinats a desacreditar el funcionament de les institucions i a designar bocs expiatoris.
El vocabulari afectiu es plasma en la retòrica antiélits i en l’ús de diatribes destinades a alimentar el ressentiment de la població cap a aquestes élits. A més, els dispositius emocionals utilitzats busquen promoure formes d’identificació col·lectiva proposant una visió maniquea de la societat.
Així, Vox es presenta com “el partit del sentit comú” i s’alimenta d’un desencantament democràtic oposant el poble a l’élit. També es distancia de les ideologies, com demostra el seu eslògan: “El sentit comú no necessita ideologies”. L’objectiu és transcriure un sentiment d’indignació cap al sistema de partits tradicional que, segons aquest argument, ja no sembla respondre a les expectatives de la societat.
_____________________________________________________
Informació relacionada: