«Lola Gutiérrez, delegada sindical de CGT, serà jutjada el pròxim 18 de desembre a Atenes. Està acusada de contraban de persones en grau de temptativa i ús de documentació indeguda per intentar ajudar un jove menor d’edat kurd a passar la frontera de Grècia per a reunir-se amb la seva família».
x El Salto
Al novembre de 2016 va arribar a Atenes amb un objectiu: ajudar a Ayad, un jove kurd de 17 anys, a reunir-se amb la seva família, que en aquests moments havia aconseguit arribar a Alemanya. Lola Gutiérrez, delegada sindical de CGT en la Diputació de Barcelona i activista pels drets humans, va ser detinguda i ingressada en un centre d’internament d’estrangers (CIE) en la capital hel·lènica. Després de deu dies, va ser deportada de tornada a Espanya.
El 18 de desembre tindrà lloc el seu judici a Atenes, després que s’ajornés des de l’anterior data, el 28 de novembre. La Fiscalia grega demana per a ella entre cinc i deu anys de presó per delictes de contraban de persones i ús de documentació indeguda.
La història de Lola va començar quan va conèixer el cas de Ayad. “La forma de conèixer els casos, i parlo en plural perquè no només soc jo sinó que moltes altres persones han realitzat accions d’aquest tipus, és a través gent que ha anat com a voluntària i que ha tingut coneixement de persones que volen passar i que tenen condicions molt apurades a molts nivells i tenen familiars a Europa”, explica al Salt.
Lola va contactar amb Ayad per Facebook, però ell abans ja havia parlat del seu cas a diverses persones que feien voluntariat amb refugiats. Ayad portava ja un any vivint en un camp de refugiats d’Atenes, com moltes altres milers de persones que entren a Europa a través de Grècia. Allí havia arribat acompanyat de diversos membres de la seva família, però aquests van aconseguir seguir el seu camí mentre que ell es va quedar bloquejat a Atenes. El jove volia retrobar-se amb uns cosins que s’havien assentat a França, i va anar llavors quan Lola li va prestar la seva ajuda.
—Vaig portar el DNI del meu fill, que se li sembla bastant. Ayad es va fer passar pel meu fill. Vam fer el teatrillo que érem mare i fill.
—Però no va colar en l’aeroport.
—Exacte.
Lola Gutiérrez recorda el context en el qual va tenir lloc aquesta situació, amb l’acord Unió Europea-Turquia totalment vigent. “Arran d’aquest acord, Turquia deixa passar el mínim de persones, perquè la UE considera que des de Grècia estan arribant massa persones i Alemanya, França i Holanda no estan disposats a acollir més immigrants ni persones refugiades; l’acord serveix perquè passi el mínim de gent i també perquè Turquia sigui dipositària de devolucions de persones perquè no estiguin a la Unió Europea”.
En aquest context de constricció migratòria, Lola relata que a Grècia es van imposar controls molt més forts. “Va haver-hi noves mesures de control, una d’elles amb la qual ens trobem Ayad i jo: el personal de terra de les línies aèries tenien ara la indicació —no l’obligació— que, davant la sospita que alguna persona pugui estar passant de forma irregular a qualsevol país europeu, havien de donar avís a la policia”. Quan van procedir a fer el checking, Lola i Ayad es van trobar amb que la persona que els va atendre sí havia decidit atendre aquesta indicació —“una tasca que jo crec que és policial”, puntualitza Lola—, i, a més, parlava castellà. “Teníem assajades algunes paraules i situacions que, si no hi havia prova d’idioma, podien colar, però aquesta dona es va dirigir a ell repetides vegades en castellà i va sospitar. Érem nosaltres els que no sospitem perquè aquesta era una mesura nova. Ella va donar avís, sense nosaltres saber-ho, a la policia”. Després d’això, Lola i Ayad es van trobar amb un control policial ferri. “Aquesta tarda estaven detenint a moltíssima gent. Ens van increpar, ens van tractar amb molta rudesa, a Ayad li van pressionar moltíssim i es va posar a tremolar i balbotejar, i aquí ho van tenir clar”. La policia va manar a Lola i Ayad a unes dependències policials en l’aeroport on retenien a tota aquella persona que consideressin il·legal.
Ayad va estar detingut tres dies, va quedar lliure després de declarar davant el jutge i va tornar al camp de refugiats. “Va estar en comissaria com si fos un adult. Nosaltres estàvem en la part de dones i podies veure la part dels homes, també en els transports al jutjat, que ens transportaven junts, i hi havia nois que semblaven més joves que Ayad”, recorda Lola. “El tracte a nens i adolescents en aquestes situacions és terrible”, continua, després d’assenyalar que va coincidir amb diverses dones que “havien perdut momentàniament” als nens amb els quals intentaven viatjar a Europa.
“La jutge va determinar que quedava lliure sense fiança amb càrrecs, i jo vaig pensar que anava a quedar lliure de seguida, però no, em van tornar a emmanillar i em van tornar a portar al transport policial. Vaig sortir del jutjat de la mateixa maneres que havia entrat”
En el cas de Lola, el periple policial va ser una mica més llarg. En les primeres dependències policials en l’aeroport en les quals la van tenir retinguda, a elles i a la resta de dones que estaven detingudes les van despullar, van escorcollar, van insultar i van amenaçar. D’allí va passar a la comissaria de l’aeroport, on va passar tres nits. El segon dia va ser portada davant la jutge i va poder contactar amb un advocat. “La jutge va determinar que quedava lliure sense fiança amb càrrecs, i jo vaig pensar que anava a quedar lliure de seguida, però no, em van tornar a emmanillar i em van tornar a portar al transport policial. Vaig sortir del jutjat de la mateixa manera que havia entrat”. Ella i la resta de dones van passar tota la tarda i part de la nit en la comissaria. “A la meitat de la nit ens van anar traient de dues en dues, no sabíem que estaven fent amb les altres companyes. A una altra companya, que és kurda i havia estat interceptada quan intentava anar a Londres amb documentació falsa per a reunir-se amb la seva parella, i a mi, ens van emmanillar, ens van posar en un cotxe sense cap mena d’identificació, conduït per policies que tampoc anaven identificats. Ens van passejar durant una estona, els preguntem si quedàvem lliures i ens van dir que sí, però era mentida, i la resta de respostes al que preguntàvem era ‘I don’t know’”, relata Lola.
A l’estona van arribar a destinació: “Ens van portar a un lloc que era una presó”.
—Era un CIE?— li preguntem.
—Sí, però cap de les meves companyes pensava que estava en un CIE, totes pensaven que estaven en una presó. Una persona que ve d’un lloc fugint de situacions terribles i arriba a un lloc en el qual pensava que anava a ser lliures i es troba entre barrots, reixes i concertinas, diu que està en la presó. Però és que jo també pensava, al principi, que estava en una presó d’entrada.
—Tan dolentes són les condicions dels CIE a Grècia?
—Són terribles. Per coses que he sabut de companyes en uns altres CIE a Grècia, en aquell moment, i no crec que hagin millorat, les condicions eren terribles. Per posar-te un exemple: nosaltres teníem vàters, i a vegades funcionava l’aigua i a vegades no; la majoria del temps no hi havia productes d’higiene, ni paper higiènic… Però una altra companya em contava que en el CIE de l’illa de Kos havien de fer les seves necessitats en ampolles de plàstic que quedaven aquí, en la mateixa cel·la. Segons les companyes, el CIE en el qual estàvem nosaltres, el de Elliniko, era un CIE cinc estrelles. Podria haver estat pitjor.
PERSONA PERILLOSA PER A l’ESTAT GREC
Lola ressalta la importància de la solidaritat entre les dones amb les quals va compartir estada en el CIE. Va ser amb la seva ajuda com va poder posar-se en contacte amb el seu advocat, amb una targeta telefònica que li van deixar en la que encara quedaven alguns minuts. El seu advocat li va explicar que, a pesar que la jutge havia decretat la seva posada en llibertat amb càrrecs, la policia l’havia declarat persona perillosa per a l’Estat grec i per això estava allí: estava a la mercè del que la policia decidís fer amb ella, i va decidir tancar-la en un CIE.
“Aquí vaig començar a sentir que estava en una situació molt vulnerable i de molta indefensió. Quan preguntava quant temps anava a estar allí i per què, no responien. El meu propi advocat em va dir que la policia podia fer això i que, de moment, no tenia cap mitjà de treure’m d’allí”.
Va ser llavors quan CGT va començar a mobilitzar-se per l’alliberament de Lola, convocant concentracions davant del consolat grec a Barcelona, escrivint cartes, demanant suport a diversos grups a nivell internacional i contactant amb l’ambaixada espanyola a Atenes. “Es va moure tot el que es podia moure”, recorda Lola. I va donar resultat. El dia 7 de desembre, Lola Gutiérrez va signar en el CIE un document de la seva expulsió per via de deportació. La van traslladar custodiada per policies, la van transportar des de la sala d’espera de l’aeroport fins a l’avió en un autobús a ella sola, la van introduir en l’avió i allí va quedar a càrrec del personal de la línia aèria i ja va entrar la resta de passatgers. “Consideraven que no anava a escapar perquè jo volia anar de tornada a la meva casa, a la gent que la deporten forçosa, perquè no volen anar de tornada a la seva casa, perquè allí són perseguits o hi ha situacions terribles o guerra, sí que sofreixen deportacions de debò i les porten de forma més violenta, fins i tot sedades o lligades”, apunta Lola.
A l’estiu de 2017, Lola va rebre la notificació de la seva imputació: delictes de contraban de persones en grau de temptativa i ús de documentació indeguda, pels quals demanen penes de cinc i deu anys de presó. “La diferència que hi ha amb tràfic de persones és que amb trànsit és un delicte contra els drets humans perquè es fa per a explotar a aquestes persones, en el contraban et poden acusar d’enriquir-te, si cobres a aquesta persona, però contra el que s’atempta és contra l’Estat per violar un dels seus elements fonamentals, que són les seves fronteres”, explica Lola. “Per això la policia diu que soc un perill per a l’Estat grec, perquè he intentat vulnerar la seva frontera”, continua.
Al mateix temps que la imputació, li van notificar el dia previst per al judici, que s’anava a celebrar inicialment el passat 23 de novembre, i finalment ha estat ajornat fins al 18 de desembre. Per a la primera data, Lola va comprar el bitllet d’avió per a assistir al judici, però finalment el seu advocat la va convèncer perquè no fora a Grècia, decisió que manté. El seu advocat havia parlat amb la policia grega i li va transmetre a la sindicalista la conversa. “Em va deixar clar que no em podia presentar, el policia li va dir al meu advocat que tenien contra mi una ordre d’expulsió, i que, si mostrava la citació per al judici, ells em mostrarien l’ordre d’expulsió i la prohibició d’entrada a Grècia fins a 2023, per tant em detindrien i començaria el procés per un nou delicte, el de violar una ordre d’expulsió, que és entre tres mesos i cinc anys”.
—Què creus que passarà en el judici?
—Ha quedat demostrat que no m’he enriquit amb això, que no m’he lucrat. Això ja va quedar clar en la instrucció, encara que segueix l’acusació d’això, la jutge va acceptar que jo no m’havia lucrat amb això perquè sinó no hauria decretat la llibertat sense fiança. El que estem aportant al judici és la meva pertinença a la CGT, la meva condició de delegada en el meu lloc de treball, el meu treball en la Diputació de Barcelona i els meus anys d’antiguitat, una carta donant suport a la meva causa feta des de l’Ajuntament de Barcelona quan estava en el CIE… Aquest tipus de documents que el que venen és a demostrar que soc activista, no soc una contrabandista de persones.
—Has tornat a contactar amb Ayad?
—Sí, clar, hem parlat diverses vegades.
—I ha aconseguit reunir-se amb la seva família?
—Sí, l’any passat va aconseguir passar a França, però com va passar ja no ho sé. Ara està amb la seva família, ara ja té 19 anys, i està estudiant perruqueria. Després d’un llarg trajecte.
