El 19 de juliol de 1936 al Principat va ser sufocat el cop d’estat feixista. Les organitzacions obreres, i a Catalunya principalment la CNT, van ser els qui van prendre la iniciativa i van combatre la revolta amb les poques armes de les quals disposaven. A pesar que els preparatius dels colpistes eren coneguts, les autoritats republicanes no es mostraven disposades a armar als treballadors. Fins i tot al Principat, on durant els dies anteriors al 19 de juliol, s’havia establert un Comitè d’Enllaç entre la CNT i Esquerra Republicana de Catalunya, la Generalitat no només es va negar a les urgents peticions dels anarcosindicalistes sinó que la Policia, sota les seves ordres, va procedir a desarmar-los.
En aquesta situació, la CNT, el POUM i altres organitzacions obreres buscaven armes desesperadament.
La Batalla de Barcelona
A les quatre del matí del dia 19, els militars van sortir de les casernes cridant “Visqui la República!”, “Visqui Espanya!” amb la intenció d’ocupar els punts estratègics de la ciutat. Immediatament, els grups de treballadors que estaven vigilant les casernes, van obrir foc contra els soldats, van donar el senyal d’alarma i les sirenes de les fàbriques van començar a sonar. Havia començat la batalla de Barcelona.
Les tropes van arribar a prendre la plaça de Catalunya, la plaça Espanya i la plaça Universitat, però cada vegada estaven més voltats pels treballadors. A primera hora de la tarda, la Guàrdia d’Assalt es va posar del costat de les masses i, la qual cosa va resultar més sorprenent, ho va fer també la Guàrdia Civil. Això va ser decisiu per al resultat de la lluita al carrer, però perquè aquestes forces se sumessin va ser fonamental el fet que les organitzacions obreres es llancessin sense esperar ajuda del Govern. D’aquesta forma, van demostrar la seva determinació d’impedir el triomf dels colpistes. El matí del dia 20 van detenir a Barcelona al cap dels revoltats, el general Goded, i aquesta notícia va fer que molts soldats s’amotinessin, matessin als seus oficials i es passessin al costat del poble. Amb l’assalt final a la caserna de les Drassanes, el complot militar va quedar totalment vençut a Barcelona i pràcticament ofegat en la resta de Catalunya.
L’Estat en runes, la revolució pren força
No només van derrotar als revoltats, sinó que les organitzacions obreres es van trobar també amb un poder important a les seves mans. Qualsevol altre poder semblava haver desaparegut. Segons Ossorio i Gallardo, advocat i jurista republicà, “no va quedar més que la pols… les cendres de l’Estat”. A tots els nivells, els obrers i els camperols intervenien i s’apoderaven, per pròpia iniciativa, de l’administració de la vida quotidiana, de l’economia, de l’ordre públic, de la defensa, de la justícia, de les comunicacions, del proveïment, de la sanitat, etc. No només havia començat la guerra civil a tot l’Estat, sinó que a Catalunya havia esclatat la revolució social.
Des dels primers dies del conflicte per tota Catalunya, els obrers havien intervingut fàbriques i tallers, sobretot aquells que els antics amos abandonaven per incorporar-se a l’enemic. Al final, aproximadament un 70% de la indústria catalana va ser confiscada pels seus treballadors, per passar ha gestionar-les ells mateixos, en regim d’autogestió. En cada centre de treball van triar comitès composts pels mateixos treballadors i generalment les empreses van ser col·lectivitzades.
En el camp, els camperols van prendre la terra i es van establir unes 300 col·lectivitzacions agrícoles a Catalunya durant la guerra. No obstant això, l’existència d’un nombre important de petits propietaris va limitar les col·lectivitzacions a un nivell inferior al d’altres zones de l’Estat on hi havia una presència més gran de jornalers i altres camperols sense terra.
Hem de remarcar que aquest gran experiment soci-econòmic (íntegrament més profund que els primers passos donats per la revolució russa) no va tenir lloc principalment per la iniciativa de les mateixes organitzacions obreres, malgrat el paper destacat de la CNT, sinó per un moviment realment espontani de la base.
En un intent d’unificar l’economia es va crear l’11 d’agost el Consell d’Economia de Catalunya per, en les seves pròpies paraules, “donar suport a la revolució i orientar decididament els seus esforços en la direcció de la col·lectivització de la nostra economia”.
.
