La batalla pel català continua. I diem continua perquè és un conflicte que ve de lluny i que ha tingut pocs moments de treva si ho mirem des d’una perspectiva històrica. Un conflicte que es remunta fins al moment mateix de l’accés de la dinastia dels Borbons al tron de la monarquia hispànica i als seus intents posteriors per homogeneïtzar els seus dominis, assimilant-los a les lleis i cultura castellanes.
Una llarga història de persecució de tres-cents anys que semblava que havíem deixat definitivament enrere junt amb la dictadura, un cop ja consolidada la reforma de règim anterior, i gràcies també a l’enorme consens social i polític que va generar a principis del 80 l’anomenada política de normalització lingüística.
El català com a llengua vehicular a l’escola: Un consens que va saltar pels aires arran del procés
Tot i el consens format per la majoria parlamentària i la comunitat educativa en relació amb el model d’immersió, l’any 2010 el Tribunal constitucional es sentenciava contra l’Estatut d’Autonomia de 2006 valorant que el sistema educatiu havia de tendir cap a un percentatge similar de classes de les dues llengües oficials.
El qüestionament del model d’escola catalana va accentuar-se més a partir del 2012, quan qui aleshores era ministre d’Educació José Ignacio Wert, en una compareixença al Congrés, es va referir a “la deriva de part del sistema educatiu” català i va explicitar que l’interès del Govern espanyol era “espanyolitzar els alumnes catalans”.
Posteriorment seria el ministre d’Educació, Cultura i Esport Iñigo Méndez de Vigo, qui va assegurar que si s’activava l’article 155 de la Constitució, ell l’aplicaria en Ensenyament. El ministre no amagava la pretensió d’ampliar a un 25% les classes que es fan en castellà, com ha passat finalment.
Com era previsible, el Tribunal Suprem, en funció de la llei Wert, obliga a donar un 25% de les classes en castellà a les escoles catalanes. Si s’apliqués suposaria la fi del sistema d’immersió lingüística, concebut quan es va recuperar l’autogovern en els 80 per a discriminar positivament la llengua catalana després de 40 anys de prohibicions durant la dictadura franquista. No obstant això, la sentència arriba quan la llei Wert ja no és vigent i ha estat substituïda per la llei Celaá (la Lomloe), que només exigeix a l’administració catalana que garanteixi l’aprenentatge del castellà i el català tenint en compte les seves competències.
Perquè la resolució del Tribunal Suprem és incoherent pels docents?
Tot i que la llengua vehicular a Catalunya és el català, molts estudis demostren un deteriorament d’aquesta llengua a les escoles. A tall d’exemple: segons les dades del Consell Superior d’Avaluació de Catalunya un 28% dels alumnes no fan servir mai el català a l’escola i un 48% dels docents no el fan servir als instituts.
El sector del professorat aporta llum a les dades estadístiques des de la seva experiència diària. Per una banda afirmen que a les aules, tot i ser el català la llengua vehicular, molts alumnes fan servir el castellà de forma habitual. L’hora del pati també mostra una major predominança del castellà segons afirma el professorat, fet que es reafirma per un estudi fet pel Síndic de Greuges publicat al març i que mostra que el castellà és la llengua vehicular a l’hora de l’esbarjo on el seu ús es dispara fins el 66,8%.
_______________________________________________________________________
Informació relacionada:
L’ABC i Ciutadans assenyalen ara una escola del Prat de Llobregat
Quan les famílies ‘xarnegues’ van construir l’escola pública en català
Comments 1