«El jutjat mercantil núm. 10 de Barcelona va emetre fa dos mesos sentència en relació al cas Spanair, condemanant el consell d’administració de la companyia i la Generalitat per la caiguda de l’antiga aerolínia. Ara, la plantilla presenta recurs»
x La directa
Molts exempleats d’Spanair consideren que la sanció econòmica que imposa el jutjat és molt baixa en relació a la gravetat dels fets: amb una condemna de 10,8 milions d’euros no n’hi haurà prou, per pagar tots els diners que es deu d’indemnització a les persones que treballaven a la companyia. La plataforma Suemate.org ha sorgit per denunciar la situació i ha contractat a un equip d’advocats per recórrer a la sentència judicial. Actualment hi ha més de 300 extreballadores que ja s’han vinculat a l’entitat.
Quan l’aerolínia va fer fallida, a la plantilla se li va aplicar un ERO d’extinció. Les condicions van ser de mínims absoluts: se’ls hi va pagar 20 dies per any treballat. “Spanair va oferir el mínim i es va negar a fer cap negociació amb els treballadors” explica a La Directa José Luis Puebla, exempleat de l’aerolínia que ha impulsat la creació de Suemate.org.
La sentència considera que Spanair va retardar excessivament la seva entrada en concurs de creditors, tot i trobar-se en una situació econòmica pèssima des de feia mesos. La resolució judicial també ha establert que les persones i administracions inculpades paguin conjuntament una multa de 10,8 milions d’euros, una quantitat molt menor als 72 milions que reclamava la fiscalia.
Els diners de les indemnitzacions parcials que les empleades van rebre amb l’ERO d’extinció no els va pagar la companyia aèria, sinó que els va posar l’Estat a través del Fons de Garantia Salarial (FOGASA). Actualment, Spanair ha aconseguit almenys 20 milions d’euros a través de la liquidació dels seus béns, i encara té més actius pendents de liquidar. Això ha provocat un litigi: segons estableix el procés concursal, les extreballadores haurien de ser les primeres en rebre aquests diners, pero l’Estat també els reclama per tal de recuperar els milions que va destinar en el pagament de part de les indemnitzacions de la plantilla a través del FOGASA.
“Tot i que se’ns ha venut la imatge de que el projecte de l’empresa era privat, gairebé tot el capital d’Spanair es trobava en mans públiques. L’administració no ha sabut gestionar el tancament ni atendre als drets dels treballadors. A bastants companys encara ens falta per cobrar més de la meitat del què ens pertoca d’indemnització: a molts se’ns deuen entre 20.000 i 40.000 euros, i a alguns fins i tot més diners” comenta José Luis Puebla.
Condemna a empreses públiques catalanes
La intervenció de l’administració catalana en la gestió d’Spanair va ser determinant. Segons el jutjat, Avançsa -entitat pública depenent del Departament d’Ocupació i Empresa- va actuar com administradora de facto de l’empresa en representació de la Generalitat durant les seves acaballes, des del moment que va finançar l’aerolínia per sanejar-ne el dèficit. L’empresa pública hauria aportat almenys 91 milions d’euros a Spanair en qualitat de préstecs participatius. Com a conseqüència, la sentència prohibeix a l’entitat que presideix Felipe Muntadas-Prim d’encarregar-se de la gestió de patrimonis aliens durant dos anys.
La condemna contra Avançsa, a més, afecta de la mateixa manera a altres empreses públiques controlades per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona que tenien participacions a Spanair com Catalana d’Iniciatives, Fira de Barcelona o Inversions Turístiques i Comercials (Iticsa, filial del consorci Turisme de Barcelona).
No és el primer cop que Avançsa veu com el finançament públic que aporta en qualitat de crèdit per rescatar a empreses privades desapareix del mapa, però el cas més escandalós és el d’Spanair. Per molts sectors de l’opinió pública, la gestió que les entitats representatives de les institucions catalanes van fer per rescatar la companyia aèria abans de fer fallida va ser poc responsable. La fallida en què va derivar tota l’operació va fer que moltes persones qüestionessin que les empreses depenents de la Generalitat aportin quantitats tan altes de diners públics per finançar projectes d’empreses privades.
L’aventura fallida de l’alta burgesia i les autoritats catalanes
La sentència condemna a dos anys d’inhabilitació per administrar béns externs els membres de l’antic consell d’administració d’Spanair, entre els quals hi ha alts càrrecs de l’empresariat català com Ferran Soriano -expresident d’Spanair i actual president del club de futbol Manchester City-, el director general del RACC Josep Mateu, Jordi Bagó -vicepresident del grup SERHS-, el soci del grup Mediapro Josep Maria Benet i Miquel Martí, president de Moventia.
Joan Gaspart, president de la cadena hotelera HUSA i màxim dirigent del consorci Turisme de Barcelona, ha estat absolt malgrat que va ser imputat en el cas. Segons el jutge, l’empresari no prenia decisions ni actuava com administrador d’Iticsa, l’entitat pertanyent a Turisme de Barcelona a partir de la qual es va fer una inversió de 15 milions d’euros a Spanair l’any 2009. Tot i sortir exempt de culpa, Gaspart va ser un dels màxims defensors de l’estratègia de finançament de l’aerolínia. A 2010, quan se li va preguntar sobre la viabilitat de l’operació, l’expresident del Barça va declarar que era “una operació d’alt risc, però necessària” i que si convingués, “la tornaria a fer demà”. La sentència del jutjat també ha absolt a Agustí Cordón, director general de Fira de Barcelona i vicepresident de Mobile World Capital –entitat organitzadora del Mobile World Congress de Barcelona.
El govern català, el consistori municipal i tot un conjunt de grups empresarials amb bones connexions polítiques i capacitat d’influència van veure en Spanair l’instrument ideal per fomentar un pla estratègic de grans dimensions que pretenia reforçar la ciutat de Barcelona com a potència turística. Les autoritats catalanes volien transformar l’aeroport del Prat en una gran estació aèria que seria el centre neuràlgic de vols amb connectivitat intercontinental (hub). La Generalitat va destinar a la iniciativa un total de 135,5 milions d’euros a través de les seves empreses públiques, mentre que l’Ajuntament de Barcelona hi va aportar fins a 60 milions.
Un pou sense fons que es va drenar amb diners públics
Amb la idea de fer realitat el projecte, a 2009 es va crear la societat Iniciatives Empresarials Aeronàutiques (IEASA), que va convertir-se en l’accionista principal d’Spanair. En un primer moment, IEASA va rebre inversions de capital provinent de Volcat 2009, una entitat que aglutinava a empresaris catalans relacionats amb la patronal Femcat. No obstant això, tot i l’aportació de capital procedent de corporacions privades, la inversió principal a IEASA es va fer a partir d’entitats participades per la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona: Turisme de Barcelona, la societat de capital risc Catalana d’Iniciatives -que va injectar 12 milions d’euros a l’aerolínia- i Fira de Barcelona, que entre 2009 i 2011 va arribar a invertir 25,5 milions a la companyia.
Malgrat l’esforç inversor, Spanair no va iniciar la recuperació que s’esperava. A 2009 va perdre 186 milions d’euros, mentre que a 2010 encara en va perdre 137. En aquesta situació, l’administració pública va haver de fer més inversions per sanejar el dèficit de la companyia. A 2010, la Generalitat va fer una injecció de capital d’un total de 30 milions d’euros a través de dues altres de les seves empreses públiques, Cimalsa i Avançsa. A poc a poc, el pes a IEASA de l’empresariat privat associat a Volcat es va anar reduint.
A 2011, les ajudes públiques a Spanair es van disparar: les institucions catalanes van injectar 111 milions d’euros a la companyia en qualitat de préstecs participatius. Bona part d’aquest finançament va ser a través d’Avançsa, que va aportar els últims 10 milions d’euros a la companyia el 4 de gener de 2012, quan només faltaven tres setmanes per a la caiguda definitiva de l’aerolínia.