«Setze dels disset joves rifenys que van ser internats al CIE de Zona Franca fa dues setmanes han demanat l’asil polític, sis d’ells han estat traslladats a un centre d’acollida».
Abel Riu | Jornada
Fa dues setmanes disset joves rifenys d’entre 20 i 35 anys van arribar a les costes d’Almeria, després de jugar-se la vida creuant la Mediterrània fugint de la repressió del Regne del Marroc, en tant que van participar en diverses mobilitzacions dins del conegut a Moviment Popular del Rif. Un cop a Almeria els joves van ser detinguts per la Policia Nacional, i traslladats en avió fins a Barcelona, per a ser tancats al Centre d’internament d’Estrangers (CIE) de Zona Franca. Des del moment del seu internament han rebut el suport jurídic i polític de diverses organitzacions catalanes, i setze d’ells han iniciat els tràmits per a poder sol·licitar asil polític, com a millor opció per a aturar la seva deportació al Marroc a través d’expedients de devolució.
2016: esclat del Moviment Popular del Rif
L’origen d’aquesta història es remunta a l’octubre de 2016, quan en el sí d’un control policial fou assassinat brutalment a la capital rifenya Al-Hoicema el jove peixater Mohcine Fikri. Fikri va morir triturat per la trituradora d’un camió d’escombraries, després de llançar-se per a intentar recuperar els peixos espasa que la policia li va confiscar i va llançar dins del camió. Aquest fet va ser l’espurna que va fer encendre un moviment de protesta i indignació que va recórrer les diferents viles i ciutats del Rif. Els manifestants, molts d’ells amb banderes amazigues i rifenyes, demanaven la desmilitarització del Rif, la millora de les infraestructures —incloent-hi la construcció d’un hospital i una universitat— i una acció decidida contra la corrupció i d’exigència d’oportunitats laborals per a fer front un altíssim l’atur juvenil crònic. Naixia el conegut com a Moviment Popular del Rif.
Les protestes ja fa prop de dos anys que duren, malgrat la repressió i l’ocupació policial i militar, amb una repressió desmesurada que diverses organitzacions i observatoris de drets humans han descrit com a situació «pre-bèl·lica». Durant aquests dos anys de protestes i repressió policial s’han produït 2.000 detencions, segons informacions de la Comissió Barcelona de suport al Moviment Popular del Rif.
Les detencions acostumen a anar seguides d’interrogatoris on es produeixen tortures i pallisses, amenaces de mort a familiars i, sobretot en el cas de les dones, vexacions i agressions sexuals. Una pràctica molt habitual és la detenció de persones al bell mig del carrer per part de policíes de paisà, els quals introdueixen la persona detinguda i la porten a un lloc desconegut durant tres dies, on és sotmesa a interrogatoris i tortures amb l’objectiu d’intimidar-la i extreure-li informació.
El juny el Tribunal d’Apel·lació de Casablanca (Marroc) va condemnar 53 persones detingudes per haver participat en el moviment de protesta del Rif a penes d’entre 1 i 20 anys de presó ferma, sumant més de 300 anys de penes en total. Les condemnes més altes, les de 20 anys, han estat dictades contra el líder de les protestes Nasser Zefzafi, així com contra uns altres tres membres destacats del moviment: Nabil Ahamjik, Ouassim Boustati i Samir Ighid. També van ser condemnats un total de set periodistes a entre 2 i 3 anys de presó per cobrir informativament les protestes. Segons la Comissió Barcelona de suport al Moviment Popular del Rif actualment hi ha unes 700 persones que segueixen empresonades arreu del Marroc en relació a les protestes, i dues persones van morir com a conseqüència de l’impacte de granades de fum.
Molts dels joves que creuen la Mediterrània des del Marroc són rifenys que fugen de la repressió de l’Estat marroquí. La seva lluita per una vida més digna i la participació en les protestes els hi ha costat haver de marxar del seu país per evitar ser detinguts, torturats, i en molts casos, empresonats. Un territori que des de l’octubre de 2016 es troba en situació d’ocupació militar i policial, i on als carrers i als cafès no es parla de política, a causa del clima de por i a l’efecte psicològic que la repressió està tenint sobre la població.
El Rif, una lluita que ve de lluny
El Rif és una regió econòmicament molt empobrida, amb una infraestructura en molt mal estat, on la major part dels joves es troben sense feina, i la majoria de les famílies viuen en bona mesura d eles remeses que els hi envien els familiars que viuen en països europeus. Una altra de les principals fonts d’ingressos és la venda d’haixix a l’estranger.
Durant tot el seu mandat (1961-1999), el rei Hassan II va sumir al Rif en la pobresa i la ignorància, amb la idea que això podria acabar amb les ànsies independentistes que fa dècades havien sorgit de ments intel·lectuals, fent desaparèixer qualsevol estudi de la llengua i cultura berbers de la zona. La seva població és amazic, però avui dia l’ensenyament a les escoles d’aquesta llengua és pràcticament inexistent.
Tot i tractar-se de demandes eminentment de caràcter social, existeix una demanda d’autodeterminació vinculada a la necessitat de desenvolupament socioeconòmic del territori. En aquest sentit, el Moviment Popular del Rif ha estat molt curós a l’hora de plantejar obertament la demana autodeterminista per por a la repressió i a una possible aplicació del delicte de «propaganda contra la unitat i sobirania del regne» del Marroc, un fet que no ha evitat que durant les manifestacions sorgeixen de forma espontània símbols i càntics a favor de la independència del Rif.
La lluita per la independència del Rif té profundes arrels històriques. Durant els anys 20, en el marc de les lluites anticolonials, Abd el-Krim va protagonitzar una exitosa revolta contra les autoritats espanyoles i franceses, arribant a constituir l’autoproclamada República del Rif entre 1923 i 1926, i infligint severes derrotes militars als espanyols com ara el conegut com a «Desastre d’Annual». Les tàctiques guerrilleres que van emprar van ser pioneres en aquella àpoca, i van servir d’inspiració posteriorment per a personatges històrics com ara al Ho Chi Minh, el Che Guevara o Mao Zedong. La revolta rifenya va ser esclafada el 1927, a través de l’ús massiu de tropes, tancs i avions, i també del llançament de gasos tòxics contra les forces rifenyes i la població civil per part de francesos i espanyols.
En aquest sentit, l’Estat espanyol té el dubtós honor de ser el primer país del món que va fer un ús del gas mostassa contra civils. El llegat de les atrocitats comeses segueix present, i avui dia el Rif és el territori del Marroc amb més casos de càncer per capita. Prop del 80% dels adults i el 50% dels nens malalts de càncer tractats a l’hospital d’oncologia de Rabat procedeixen de la mateixa zona del Rif, on l’aviació de l’exèrcit espanyol va estrenar mundialment el mortífer ús del gas mostassa.
El Moviment Popular del Rif busca doncs trencar amb l’herència neo colonial, i els seus integrants entenen que aquesta és la única via per a constituir un marc democràtic que defensi els drets socials, polítics i econòmics en aquell territori. Un moviment que desperta recel entre les autoritats europees. Segons Karim El Otmani, membre de la Comissió Barcelona de suport al Moviment Popular del Rif, «Marroc és la gendarmeria de la frontera sud de la Unió Europea». Les autoritats marroquines compleixen la funció d’intentar evitar que els migrants subsaharians arribin a territori europeu. Per aquest rol, segons El Otmani el Marroc és «compensat amb una sèrie de privilegis», com ara importants aportacions econòmiques, o amb el fet de mirar cap a una altra banda quan es produeixen violacions de drets humans. Països com França o l’Estat espanyol tenen importants interessos a la zona en matèria pesquera i d’extracció de recursos naturals. No existeix interès en què es parli, un fet que segons, El Otmani, converteix les autoritats espanyoles i franceses «en còmplices de facto de l’empobriment d’aquell territori i de la repressió existent».
Els joves del CIE, pendents de l’asil polític
Després de l’arribada dels 17 joves activistes al CIE de Zona Franca, diverses entitats com ara l’antirepressiva, Alerta Solidària, l’organització internacionalista Ítaca, membres de la CUP Barcelona o la mateixa Comissió Barcelona de suport al Moviment Popular del Rif s’han mobilitzat per a donar-los suport jurídic i polític.
David Aranda és l’advocat David Alerta Solidària que porta els casos d’una part dels nois que han estat tancats al CIE de la Zona Franca. Segons Aranda, setze dels nois han sol·licitat l’asil polític o estan completant els tràmits per a fer-ho. A partir d’aquests moments s’inicia un període que pot ser d’un mes en el qual l’Estat haurà de resoldre les sol·licituds. En cas de rebutjar-les, hi ha possibilitat de presentar recursos, una fase en la qual l’Agència de Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) hi haurà d’intervenir amb un informe preceptiu. Fins al moment sis dels joves han estat traslladats a un centre d’acollida.
Sobre la possibilitat de fer una devolució «en calent», Aranda descarta aquesta opció pel fet que entressin en territori de l’Estat espanyol amb pastera. Els disset joves fugen de situacions diverses, tots ells han participat en manifestacions, i alguns d’ells han estat detinguts en diverses ocasions. En alguns casos, agents policials marroquins han anat als seus poblats d’origen a preguntar per la seva ubicació. El cosí d’un dels joves d’ells va ser detingut, i sota custòdia policial va ser torturat i penjat del sostre per les mans despullat. En un altre cas, la mare va ser amenaçada de violació per la policia. Alguns dels joves tenen cicatrius com a conseqüència de l’onada repressiva durant les mobilitzacions de l’any 2011, i altres que han patit tortura psicològica.
Segons l’advocat, l’objectiu és que com a mínim els joves no siguin deportats. Aranda reconeix que es tracta d’una situació «complicada», en tant que l’Estat espanyol «no ajudarà», tenint en compte que afronta situacions similars en relació a tercers països amb els exiliats polítics, amb unes acusacions de violència i de contra la unitat del regne marroquí que recorden els delictes de sedició i rebel·lió contra els encausats catalans pels fets de l’Octubre de 2017. Tenint en compte això, Madrid no té interès a crear precedents. De fet, a finals de juny van ser deportats al Marroc Emad i Sofyan després de ser internats al CIE d’Aluche, dos joves que van participar en les protestes del Rif i que també havien arribat en pastera a les costes andaluses fugint de la repressió.
Dins l’àmbit institucional, la CUP vol presentar una moció al ple de l’Ajuntament de Barcelona que demani «condemnar les violacions de drets» que s’estan produint al Rif , «oferir suport institucional a les persones que arriben a Barcelona fugint de la persecució política als seus països d’origen» i «traslladar a l’Oficina d’Asil i Refugi i a la Subdirecció General d’Asil (…) la conveniència que es reconegui l’estatus de protecció internacional als setze rifenys que han passat per situació d’internament al CIE de Zona Franca», entre altres. S’espera que la moció sigui votada pel ple a principis de la setmana que ve.
