x Jordi Marti i Font
Jaume Ayats, autor de l’estudi “Els Segadors, de cançó eròtica a himne nacional” afirma en aquest minireportatge que “Els Segadors” prové d’una cançó eròtica convertida en cançó política a la Guerra dels Segadors, la nostra guerra constitutiva. En canvi, en aquesta notícia i vídeo podem sentir i llegir com la melodia prové d’una cançó jueva del segle XV anomenada “Ein K’Eloheinu”. Jo no entraré en el debat. La cosa més curiosa, però, és que el seu autor, Emili Guanyavents, continua essent només “un tipògraf” o un “poeta”, desconegut per a l’absoluta majoria de persones que en canten el text que en fa de lletra.
Qui era aquest home?
Com podia ser d’una altra manera, però no ho és, Guanyavents era catalanista i anarquista, internacionalista del segle XIX. El “Diccionari del moviment obrer als Països Catalans“, coordinat per Maria Teresa Martínez de Sas i Pelai Pagès, l’introdueix com a Emili Guanyabens i Jané i en diu el següent:
“Tipògraf, traductor i anarquista (Barcelona 1860-1941). Se’l coneixia també com a Guanyavents, ja que es canvià el cognom. Particià en el Congrés Catalanista celebrat a l’octubre de 1880. Col·laborava activament en el Diari Català (1881), La Tramontana, a partir de 1886 (de la qual fou membre del consell de redacció fins al 1889), La Veu del Centre Català (1888), i L’Avenç, especialment entre 1892 i 1893. Entrà en contacte amb l’anarquisme per mitjà de la Societat Tipogràfica, i tal com van fer altres personatges de l’època, com ara l’enginyer i folklorista Cels Gomis, el dibuixant i pintor Josep Lluís Pellicer, o el tipògraf Eudald Canibell, s’esforça a fer compatible el seu internacionalisme anarquista amb el catalanisme. Participà en el Primer Certamen Socialista, celebrat a Reus el 1885. A mitjan 1882, formà part del grup anarcosindicalista que s’escindí de la Societat Tipogràfica i fundà tot seguit La Solidària. A partir de 1892 s’apartà de l’anarquisme. Com a poeta, estava seduït per un simbolisme d’inspiració maragalliana. Publicà periòdicament composicions a les pàgines de L’Avenç, així com diversos llibres de poesia. Participà en els Jocs Florals i va guanyar la Flor Natural en els de 1888″.
( La informació va signada per Teresa Abelló Güell).
Ferran Aisa, al número 94 de la revista Catalunya de la CGT de Catalunya, corresponent al mes de febrer del 2008, publicava el següent article sobre ell, que ara es pot llegir al seu bloc Vaixell Blanc:
“Emili Guanyavents i Jané (Barcelona, 1860-1941), d’ofici tipògraf, fou un personatge polièdric. Va ser poeta, periodista, traductor i corrector de català. També va formar part de la Internacional i, com representant de la Societat d’Obrers Tipògrafs de Barcelona, va assistir al Congrés de constitució de la Federació Regional del Treball d’Espanya (FRTE), que va tenir lloc al Teatre Circ de Barcelona l’any 1881. Guanyavents era un dels assidus de l’Ateneu Obrer de Barcelona, entitat de la qual va formar part de la Junta Directiva. Entre els seus principals amics i companys hi havia Rafael Farga Pellicer, Joaquim Bartrina, Josep Llunas i Pujals, Serafi Pitarra, Cels Gomis, Lluís Millet i Antoni Gaudí… Guanyavents va viure ben a prop l’etapa anticlerical i espiritista de l’arquitecte de Reus, participant amb ell a les tertúlies del Cafè Pelayo i a les sessions d’espiritisme dels cenacles teosòfics. Emili Guanyavents va moure’s com peix a l’aigua en els ambients internacionalistes, àcrates, republicans, maçons i lliurepensadors de Barcelona. La tasca filantròpica dels lliurepensadors va donar els seus fruits amb la creació de centres culturals, d’escoles laiques i de publicacions. Guanyavents col·laborà en el periòdic La Luz, que dirigia el filantrop Rossend Arús, i, l’any 1885, va participar en Primer Certamen Socialista, que fou organitzat pel Centre d’Amics de Reus, on va presentar un poema contra la pena de mort, “Capitis poena”:
CAPITIS POENA
Un cadalso; un verdugo, un reo; un cura
una cruz; un piquete; un gran gentío;
una mujer llorando; un sol d’estío;
arriba, azul; abajo, gran negrura.
Un rebelde; una voz que pide, impura,
sarcástico perdón; un rostro sombrío;
impaciencia; silencio, un golpe impío;
un hacha ensangrentada; alguien que jura.
Un crimen sin vengar; otro vengado;
la barbarie aumentando su cosecha;
el fiel de la justicia estropeado;
la ignorancia, más firme, más derecha;
el delito, más torpe, más osado:
la lógica del mundo satisfecha.
Emili Guanyavents va formar part de la redacció de La Tramontana, que dirigia Josep Llunas i Pujals, on va coincidir amb Cels Gomis, Eudald Canibell, Anselmo Lorenzo i Josep Maria Codolosa. La Tramontana, escrita íntegrament en català, recollia amb esperit satíric els avatars de la vida política, cultural i social del seu temps. La seva filosofia era emmarcada dins del corrent llibertari, el lliure pensament i el laïcisme. Emili Guanyavents es guanyava la vida treballant de tipògraf a L’Avenç i, a més, es dedicà a traduir al català l’obra d’autors de llengua francesa: Baudelaire, Verlaine, Mallarmé i Maeterlinck. Com la majoria dels àcrates lletraferits del seu temps s’hi va apropar a l’estètica simbolista i modernista de l’època i fou col·laborador de les publicacions: Catalònia, Joventut, Germanor… Guanyavents fou amic dels escriptors modernistes: Ignasi Iglésias, Narcís Oller, Joan Maragall i Pompeu Fabra. L’any 1899 va fer la versió d’Els Segadors (actual himne de Catalunya) que fou musicat per Francesc Alió. De la seva tasca poètica destaquen els llibres: Alades (1897), Voliaines (1903) i Transplantades (1910). Alguns dels seus poemes van ser musicats i cantats per les corals catalans. Guanyavents fou corrector de l’Institut d’Estudis Catalans i va coordinar les obres completes d’autors modernistes.”
I també podeu llegir aquí els tres poemes seus que es poden trobar actualment a la xarxa, amb el corresponent comentari d’entrada:
“Al volum Trasplantades tradueix poemes de Baudelaire, Mallarmé, Verlaine, Maeterlinck, entre d’altres. Molts poemes seus foren musicats i incorporats al repertori orfeonístic. Defensava la sinceritat i la sezillesa com a fonaments de la creació artística. Se’l compara amb Verlaine.
ÈXTASI
Les estrelles apareixen
en el cel blau.
Les estrelles resplendeixen
en el cel, que les atrau
perquè és blau… i perquè és fondo…
i perquè és misteriós.
Les atrau… i van anat-hi…
ara una… després dues… d’un foc tot tremolós.
Les estrelles compareixen
en el cel, que es va ennegrint.
Va ennegrint-se el cel… i es va omplint, omplint.S’emmirallen les estrelles a l’estany
tremolant d’un modo estrany.
L’estany les captiva, l’estany les atrau…
perquè és fondo, perquè és blau.
El cel es torna negre, es va enfosquint:
l’estany es torna fosc, es va ennegrint.
I vénen a mirar-s’hi les estrelles
a mils, a mils, d’un foc tot tremolós,
atretes pel seu fons misteriós.El cap no pensa:
la foscor intensa
que ha encès les estrelles l’ha entenebrat.
I l’esperit, ja lliure, desbocat,
empaitant tenebres, enfondint espai,
s’allunya més que mai.
És de nit:
no ho és per l’esperit
que es queda embadalit
davant del gran fantasma, que l’atrau
perquè és fosc, perquè es blau…
per fondo i silenciós…
per lo misteriós.
.
BENVINGUDA
A l’amic Enric Morera.
Sentiu? Ja ver, ja torna.
Ja torna la cançó, temps ha amagada
pel bosc, pels xaragalls, per les masies.
Torna trista, modesta;
trista d’una tristor que el cor no endola,
sinó que l’encoratja i l’aconsola.
Ve com un raig de llum a deixondir-nos
de cap i cor, a ensoleiar la pensa
esboirant-nos un jorn de renaixença.
Com viola boscana,
entre els rocs de la terra catalana
amagava la testa
des que el poble que sa olor flairava,
agarrotat un dia
per ferros estrangers, vençut plorava.
Avui, vençut encara, ja no plora;
reneix sa dignitat, torna a la vida,
i, al veure encara oberta la ferida
renega irat… i la cançó, al sentir-lo
retorna a la ciutat per redimir-lo.
Oh, sigues benvinguda, cançó nostra!
Escampa arreu a dolls la teva flaire,
fes pensar i fes sentir.
Estén-te i creix per les ciutats i viles:
no les deixis tranquil.les,
que reposar és morir.
.
ENTERRAMENT
Amb qui l’han casada
massa ho sabeu:
és home de riqueses,
és un hereu.
L’han portada a la muntanya;
però… ¿què hi fa?…
la pobra presonera
té el cor al pla.
La casa és una tomba:
mai res hi riu:
hi ha enterrada una verge
de viu en viu.
Aparia la caixa,
cuita, fuster;
volteja les campanes,
bon campaner.
Porte-li flors, fadrines;
ploreu, minyons:
són mortes d’un cor d’àngel
les il·lusiona.
Aquest és un tema de tesi doctoral, l’autor, les seves idees, els seus textos i els seus poemes, o com a mínim de tesina que ara mateix ni sé ni m’importa com es diu. Algú l’hauria de fer per completar aquest món català que a partir de 1868 es va infectar d’anarquisme a partir de l’internacionalisme i va esdevenir esplendorós i tan complex que avui encara alguns no l’acaben d’entendre i altres l’amaguen cada cop que treu el cap. Endavant els valents i les valentes que encara no teniu tema de tesi o d’estudi. Refeu-ne els camins!
