El seu pare va ser afusellat al Camp de la Bota el 18 de novembre de 1939, condemnat per la seva activitat política i en haver estat alcalde del Prat durant la guerra. Ell, junt amb un grup de descendents i víctimes del franquisme, van crear l’Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat de Catalunya, que porten dècades demanant una justícia que des de l’Estat espanyol mai ha arribat. El passat juliol va ser testimoni en la querella oberta per la justícia argentina contra els crims del franquisme.
– Com arriba la seva família al Prat?
El meu pare neix a Manresa, però en ser orfe seria adoptat per una familia d’Horta de Sant Joan, on es va criar treballant les seves terres. Arriba al Prat l’any 1926, i després de treballar un temps al forn del vidre entra a la Paperera, a la secció de càrrega. La mare era també d’Horta, aquí treballava d’infermera. Viuran al carrer Major, sobre el Bar la Pansa.
– Quines eren les idees del seu pare?
A la feina entra en contacte amb el sindicalisme i s’afilia a l’UGT l’any 1932. Era molt actiu políticament, molt convençut. No era ambició personal, la tenia per la causa. En esclatar la guerra tenim poca informació. Va entrar al comitè i després seria alcalde pel PSUC entre octubre del 36 i febrer del 37, quan marxa al front voluntari perquè creia que la República s’havia de defensar allà i no als despatxos. Torna al Prat pel meu naixement el març del 38, i quan és cridada la seva lleva torna al front a la zona de l’Ebre.
– Quan el fan presoner?
La idea era marxar tota la família a l’exili des d’Olot, què feia de plataforma de sortida, però mai ens vam trobar. La informació no era com ara, era tot molt caòtic. Al meu pare el fan presoner a Girona. La mare faria totes les gestions, buscaria avals, però no serviria de res. En el judici el «defensor» era un militar, els informes són d’una imprecisió absoluta, fets sense cap rigor, la sentència ja estava signada. En pocs mesos l’afusellaven al camp de la Bota.
– Com sobreviu la família a això?
La mare va passar moments molts difícils, sempre l’he recordada amb una mirada trista, encara que somrigués. Les vídues són les grans oblidades del drama. Les que van haver de tirar endavant la família en temps dificilíssims. Vam anar a l’Hospitalet a casa d’una germana. No va tornar al Prat, se li feia una muntanya, hi havia gent que l’estimava, però també contrària, i molta por, alguna amiga li va girar la cara pel carrer.
La Falange va ocupar casa nostra, i els mobles que van deixar se’ls vendrien per tenir diners. Va tornar a fer d’infermera i jo vaig començar a treballar als 11 anys a un colmado. Allà em vaig sensibilitzar socialment en veure les famílies que passaven gana, la realitat de l’estraperlo i el racionament.
– Quan era nen com li van explicar?
En no conèixer el meu pare, sabia el que em deia la mare i els amics, i tot i que s’amagués, a les converses sortia el tema. Des de molt petit sóc conscient que sóc fill d’un republicà represaliat i que al meu pare el van matar per les seves idees. Ell m’escriu una carta de comiat dient-me que vagi sempre amb el cap ben alt, que no era ni un delinqüent ni una mala persona, al contrari, havia desitjat el bé pels demés. És importantíssim, és l’unic que tinc del meu pare.
– Com fan l’Associació d’Immolats?
Immediatament després que mor Franco. A través de cartes enviades al diari Avui ens vam convocar per reivindicar la memòria de les víctimes i aconseguir l’anul•lació dels processos franquistes. Des de llavors no hem desistit, però totes les gestions ens han anat malament.
La transició va ser un engany, una llei d’amnistia que els va deixar impunes. La llei de Zapatero de 2007 tampoc va servir, no ens van tenir en compte ni en l’elaboració, vam fer una reunió amb Joan Herrera i se’n va anar perquè no estàvem d’acord, ens va portar una llei tancada i volia que l’acceptéssim. A les bases de tots els partits hi ha gent maca però a les altes esferes circulen els interessos. Quan va manar el PSOE el resultat va ser el mateix, molt bones paraules, molts reconeixements, però res. Resultat zero amb uns i d’altres.
– Quines expectatives veu a la querella argentina contra el franquisme?
La jutgessa Servini va interposar una querella que ràpidament faria d’aglutinador de totes les denúncies. L’objectiu és sempre anul•lar els processos i que paguin els que estan vius. Aquests s’han sentit déus tota la vida i almenys ara algú els assenyala. Ni ells ni nosaltres som joves, comptem qui mor cada mes, és un degoteig constant. Tenim urgència, molta pressa, potser la querella o el procés sobiranista fan una drecera, perquè l’estat espanyol no resoldrà res.