El gener del 2020 l’Ajuntament del Prat va oferir una habitació en un pis compartit a Mayra, una mare de família de 46 anys. Vivien els quatre en una sola habitació en una casa on hi havia, en total, una vintena de persones vulnerables i amb situacions complexes.
La situació no era fàcil però la pitjor notícia va arribar un any després: L’Agència Tributària li va reclamar 2.200 euros del primer any i, a més, l’Estat li va retirar l’Ingrés Minin Vital (IMV) per haver obtingut la subvenció.
La Mayra, però, no havia rebut ni un cèntim, perquè l’Ajuntament va pagar directament a l’empresa Snow Travel, SA, que és qui havia facilitat l’habitació i qui gestiona aquests serveis, a través d’una concessió pública.
El cas de la Mayra no és l’únic. Només al Prat en tenen detectats 14 més, tot i que és impossible quantificar-ne el total perquè no tots els casos surten a la llum ni hi ha cap registre que els aglutini.
Què ha passat perquè una ajuda social se’ls giri en contra d’aquesta manera? Com és que el valor d’una habitació supera els 35.000 euros el 2020 i els 43.000 el 2021, si un pis sencer de lloguer al Prat ronda els 700 euros, és a dir, uns 8.400 euros anuals?
