Intervenció integra del representant del Casal Okupat i Autogestionat -la Llavor- al ple municipal del passat 5 de novembre:
Lorenzo Rosal Bertrand, Carlos Rosal Bertrand, Angela Rosal Bertrand, Guillermo Rosal Bertrand, Luís Rosal Bertrand, Flora Rosal Bertrand, Ana Rosal Bertrand, Ivo Rosal Bertrand. Suposem que a tots els presents els sonaran aquests noms. Són els hereus d’una família a la que no li calen gaires presentacions al Prat: la família Bertrand. Una nissaga de l’alta burgesia barcelonina que durant dècades va exercir un poder caciquil al nostre poble des de que a principis del s.XX Manuel Bertrand es va fer amb la propietat de la finca de La Ricarda. Una propietat privada que avui dia encara mantenen els seus hereus, i per la qual no han dubtat en demanar ajudes per mantenir-la amb diners públics de tots aquells pratencs als quals els està vedada l’entrada.
És amb aquesta poderosa família que els membres del Centre Okupat i Autogestionat La Llavor ens enfrontem en un judici el proper 24 de novembre. Per suposat cap d’ells estarà present, tot el procés s’ha gestionat en nom de l’administrador de les seves empreses, Miguel López Fernández. Tampoc cap d’ells viu al Prat, el nostre terme únicament el trepitjen, molt de tant en tant, per gaudir de la seva privilegiada doble residència. És més que segur que cap d’ells hagi estat mai al CELL ni sapiga posar-lo en un mapa, tot i ser propietaris legals a través de la seva immobiliària Comercial Ibérica Exclusivas Deportivas S.L, una de les moltes empreses de l’extens entramat del poderós Grup Rosal que han heretat a parts iguals cadascun dels germans. Parlar del Grup Rosal suposa també parlar de trames de corrupció amb la implicació directa en casos com el del jutge Estevill o l’empresari Javier de la Rosa, entre d’altres.
L’edifici del Centre d’Estudis Llobregat (CELL) va ser construït per l’empresa del mateix nom a finals dels anys setanta per impartir la Formació Professional. L’any 1999 quan va suspendre pagaments va ser comprat per l’immobiliària dels Bertrand per un preu irrisori, i des de llavors va quedar tancat sense haver tingut cap ús en aquests darrers 15 anys. El passat 15 de març unes desenes de persones van decidir okupar-lo per donar-li un ús social i obrir-lo a persones, col·lectius i entitats que el necessitessin. A la primera assemblea general més de 70 persones van ser presents demostrant que aquesta necessitat d’espais d’autogestió és ben real.
Per la nostra part hem intentat parlar amb els propietaris per donar-los les nostres raons i intencions de cara al futur. De fet, a petició seva vam arribar a establir una data per una reunió que posteriorment no van voler fer. Per la seva part tot va ser un engany i una estratègia per accelerar el procés judicial. En poc més de sis mesos la justícia ha resolt el cas per la via penal i administrativa, un temps récord. Diuen que la justícia és lenta, però quan es tracta de defensar els interesos de les classes més adinerades, com en aquest cas, pot ser fugaç. A sobre amb el sarcasme de veure com el multimilionari demanda al pobre per una quantia de 241.000€.
En aquella reunió que finalment no vam tenir anàvem a explicar-los totes aquelles evidències que al nostre parer ens van portar a okupar l’espai i que ens animen a defensar-lo, i que també volem explicar aquí.
– La primera evidència és que aquell local portava més d’una dècada abandonat com saben tots els pratencs. Les portes i finestres havien estat forçades en moltes ocasions. L’interior estava totalment destruït i desmantellat de qualsevol material de valor, ple de brutícia i esdevenint un niu d’infeccions. En aquelles condicions no només constituia un perill de salubritat, també ho era pels vianants en haver-se deteriorat progressivament en estar obert a les inclemències del temps, i haver-se desprès en nombroses ocasions parts de la façana i els finestrals.
– Una segona evidència és que des de que s’ha okupat l’espai les seves condicions internes i externes han millorat. Dins de les nostres possibilitats i en el poc temps en que hem pogut actuar: S’ha netejat a fons, s’ha aturat el procés de desmantellament i deteriorament que estava patint, s’han pintat i adequat nombrosos espais de la planta baixa i primera planta (cafeta, taller de fusta, magatzem, sala de pintura, sala de reunions, habitació, cuina, sala d’assaig, sala de tallers…). S’han reparat zones que constituïen un perill de despreniment al carrer, especialment retirant els marcs d’alumini i maons més inestables de moltes finestres. S’ha precintat l’accès a la tercera planta que té un sostre d’uralita amb nombroses esquerdes. S’han pogut aillar de l’exterior algunes finestres, inicialment amb plàstics gruixuts translúcids però de cara a l’hivern s’estava preparant la substitució per vidres, etc.
– Una tercera evidència és que s’ha donat vida a un espai buit. En aquest poc temps s’han fet un munt d’activitats que serien molt llargues de detallar (xerrades, concerts, cursos, tallers, exposicions, filmoteques, assemblees, cooperatives..). Ara de cop també podrien quedar en suspens molts projectes que començaven a desenvolupar-se: biblioteca, gimnàs, sala de dansa, etc. També ha allotjat a moltes entitats i col·lectius que l’estan utilitzant regularment com a seu, que creuen que les seves activitats s’han de realitzar en espais autogestionats com aquest, fora dels centres institucionals i lluny d’interesos econòmics o partidistes. Aquesta és una metodologia irrenunciable i una realitat que enriqueix el teixit associatiu. Tota aquesta activitat no ha generat cap molèstia ni als veïns ni a l’escola o els edificis llindants. De fet, els primers dies ens vam reunir amb els membres de l’AMPA de l’Escola del Parc per explicar-los el projecte i mantenir un canal obert per qualsevol molèstia que pogués sorgir.
– Una darrera evidència està en el fet que l’edifici estigui afectat per un pla urbanístic que l’obliga a fer una alineació de vial per posar-lo al nivell de la resta d’edificacions del carrer. Això suposaria enderrocar més de la meitat de la seva superfície abans d’emprendre cap actuació. Dubtem que ningú en els temps que corren estigui disposat a invertir en una nau que s’ha d’enderrocar. L’edifici tampoc pot ser llogat en no reunir les mínimes condicions necessàries per justificar el cobrament d’un lloguer: ni llum, ni aigua, ni assegurança.
Per tots aquests motius creiem que el millor ús que ha tingut i podria tenir aquest espai des del seu abandonament ha estat el que li hem donat nosaltres. N’estem plenament segurs i convençuts. Són massa les evidències que ho demostren. El més trist de tot és que si fóssim desallotjats l’edifici continuaria abandonat, una altra dècada o per un temps indefinit esperant unes millors condicions per especular, condicions que no semblen properes i que potser mai més es donaran com s’han donat. Són molts els casos d’antics centres socials i habitatges que continuen tapiats després de molts anys d’haver estat desallotjats. Només una societat malalta pot permetre que això passi davant la problemàtica evident de manca d’habitatge i espais.
La justícia és injusta perquè el sistema que legisla també ho és. Aquells que tenen propietats buides durant tant de temps no haurien de tenir-la del seu cantó com la tenen. De fet, no fa ni un mes que l’Ajuntament pressumia en una notícia que anava a sancionar les entitats bancàries que tinguessin cases buides i demanaveu que us les cedissin per donar-lis un ús. Nosaltres estem actuant exactament a partir del mateix criteri, de fet, estem exercint el dret d’utilitzar espais evidentment abandonats per donar-los aquest ús. Davant la legalitat que defensa espais abandonats i una propietat que no és exercida plantem la legitimitat d’usar-los. Ara que tant els agrada a alguns parlar de desobediència caldria deixar clar que només hi ha una forma d’exercir-la: desobeïnt.
Al Prat aquest any es cumpleixen 20 anys d’okupació, o el que és el mateix: 20 anys de desobediència, 20 anys reivindicant legitimitat enfront legalitat, 20 anys evidenciant aquesta injustícia. Les raons que han empés aquest moviment han estat sempre les mateixes: la manca d’habitatges i la necessitat d’espais autogestionats on organitzar-nos. Per part de l’Ajuntament sempre hem trobat pals a les rodes, a qualsevol poder la dissidència l’incomoda. És curiós veure com allà on no governeu us mostreu favorables a les okupacions. Aquí els diversos desallotjaments patits en aquests 20 anys, el tracte rebut per part de les autoritats, i sobretot l’afany de destruir tot el que construïem, mostren massa hipocresia. Sense anar més lluny, a pocs metres d’aquí, ara fa just 5 anys, es produia el darrer atac: el KOP-Alta Tensió, un espai generador de nombroses activitats i iniciatives va ser desallotjat per deixar un solar de merda. Més evidències….Que a sobre intenteu fer veure que els desallotjaments no tenen a veure amb vosaltres i són únicament qüestions judicials és d’un enorme cinisme.
No venim aquí per demanar res ni amb l’esperança de que solucioneu un fet que en 20 anys no heu pogut ni volgut solucionar. Venim a denunciar públicament una injústicia com aquesta, a evidenciar-la, a posar sobre la taula les proves de perquè aquest sistema és injust; perquè sempre defensa els que tenen més davant dels que tenen menys; perquè les causes que empenyen l’okupació continuen tant vigents com el primer dia; perquè hi ha drets com la propietat que es prioritzen per sobre de molts altres que haurien de ser més prioritaris; perquè vosaltres amb les vostres polítiques heu estat incapaços d’enfrontar-vos a aquesta injustícia ni de resoldre aquest problema; perquè sou còmplices d’un sistema que fa que això sigui possible i per tant formeu part directa d’allò que volem combatre; perquè ens veiem legitimats a seguir lluitant per canviar-ho. Posar en evidència això és una victòria.
Jo mateix no havia nascut quan fa 20 anys el moviment d’okupació començava a caminar al Prat, però el fet que avui estigui aquí defensant el mateix demostra la vigència d’aquesta lluita i el fracàs de les vostres polítiques. La gent de la meva edat no deixem de sentir-nos part d’aquelles llavors que en tots aquests anys s’han anat sembrant. Per això ens vam posar aquest nom, perquè en aquests moments som conscients de ser fruit de moltes llavors, i perquè també sabem que nosaltres estem plantant-les i algú altre les recollirà en un futur, i així serà sempre mentre continuin existint certes injustícies. Per més que vulgueu ensorrar la llavor, per més terra que li vulgueu llençar, això només farà que creixi més forta.
Som llavors de lluita i desobediència…..Sembrem llavors. Som i sembrem!!
Aturem el desallotjament de La Llavor!!
Assemblea del Casal Okupat i Autogestionat -La Llavor-.
5 Novembre 2014
