Molts de nosaltres el varem conèixer a les mobilitzacions contra el desviament del Llobregat. però la trajectòria política del nostre home va iniciar-se molt abans, en ple tardofranquisme, de la ma del Col·lectiu Comunista Català (CCC). Un petit cercle d’intel·lectuals d’orientació leninista i propers al maoisme expulsats de l’OCE-Bandera Roja, el juny de 1979. La seva principal activitat consistiria en la redacció de documents polítics, sense cap mena de treball de base real.
El primer pas del camí: Del marxisme-leninisme al nacionalisme d’esquerres
En representació del CCC, en Joan Oms participà l’any 1980 en la fundació del moviment dels Nacionalistes d’Esquerres (NE).
NE representava l’intent de bastir electoralment un moviment d’esquerres proper a l’independentisme, però sense reclamar-se obertament com a tal. Per entendre’ns; NE pretenia ser l’homòleg al Principat d’EE (Eskadiko Eskerra), resseguint la mateixa estratègia que a Euskal Herria estava portant a terme aquesta coalició, impulsada inicialment per EIA, el braç polític d’ETA(pm), i desapareguda l’any 1993 en integra-se dins del PSE-PSOE.
NE es presentà aquell mateix any de 1980 a les autonòmiques, quedant-se a les portes d’obtenir representació, en part a causa de la competència d’una candidatura impulsada pel PSAN i d’altres moviments de l’esquerra revolucionaria de l’època, el BEAN.
La impossibilitat per NE, d’accedir a la política institucional; i la davallada de vots experimentada en comicis posteriors, acabaran per frustrar definitivament l’esperances dels seus dirigents, i el projecte acabarà per pansir-se per si mateix.
El desenllaç arribaria cinc anys després del seu naixement, dins del partit es produirà un moment d’impass; un sector d’un ja disminuït NE, fundarà juntament amb dissidents d’ERC i independents, l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerres (ENE). L’altre sector encapçalat per gent com Joan Oms, més propers a tendències mes d’esquerres i assembleàries, acabarien donant lloc al MEN.
L’ENE per la seva banda acabaria els seus dies integrant-se poc després a la coalició acabada de formar Iniciativa per Catalunya (IC). Operació de renovació d’imatge del PSUC, que a la pràctica va representar la reunificació temporal d’un PSUC dividit entre el sector anomenat “prosoviètic” que van constituir el PCC, i el sector socialdemòcrata (eurocomunista) que mantenia legalment les sigles.
Joan Oms passaria a ser l’any 1985, un dels dirigents del recentment format Moviment d’Esquerra Nacionalista (MEN). A diferència de NE, el MEN si es proclamaria obertament independentista i socialista. Seguint la política del MEN, en Joan Oms militarà també a La Crida.
En el pla electoral, el MEN per la seva banda, es presentarà a les eleccions coaligat amb la que va ser la primera organització política ecologista dels Països Catalans, AV-MEC (Alternativa Verda-Moviment Ecologista de Catalunya). Fruit d’aquest procés de confluència entre el MEN i Alternativa Verda, en Joan Oms es veurà precisament convertit en un dels dirigents visibles de l’Ecologisme politico-electoral.
Del nacionalisme d’esquerres a l’ecologisme polític
Esperonats per l’èxit electoral dels anomenats partits verds europeus, s’impulsaria al Principat l’intent de bastir un únic referent que poses fi a l’amalgama de sigles (totes elles absolutament marginals) de grupuscles ecologistes, o simplement oportunistes, que cada any inundaven les llistes de candidatures a les eleccions. A tall de petit exemple curiós, citar el cas de la candidatura “verda” fantasma que presentava la secta del Partido Humanista. Finalment aquest esforç culminaria amb èxit, al sortir a la llum una nova formació electoral: Els Verds [Confederació Ecologista de Catalunya] (EV [CEC]). Formada per les minúscules AV-MEN i la secció catalana de “Los Verdes“.
Fruit d’aquest procés Joan Oms es veuria convertit així de cop i volta, en un dels caps visibles mediàticament parlant de l’ecologisme polític, en tant que era un dels dirigents de la nova EV(CEC).
La liquidació de la marca electoral d’Els Verds
Tot i la seva precària militància i la seva marginalitat. El fet d’haver-se convertit públicament amb el referent de l’ecologisme electoral, convertia a la nova formació en el focus de l’atenció mediàtica i en la pubilla que els partits tradicionals voldrien lluir al seu costat; per dotar-se d’una imatge verda, alternativa i rendibilitzar així l’èxit que en l’àmbit europeu estaven obtenint llavors les candidatures de centre-esquerra ecologista.
IC i ERC entraran en conflicte per la quantitat de dot a oferir per aquest matrimoni de conveniència. Imatge “verda” a canvi de càrrecs institucionals.
Finalment l’any 1995, serà la socialdemòcrata IC, qui s’emporti el gat a l’aigua; àvida ella, de renovar d’una vegada per totes la seva vella imatge de partit “comunista-stalinista”, per una nova identitat més moderna, alternativa, i atractiva electoralment.
Un altra dada curiosa, aquell mateix any ERC contrariada, registrarà un nou i efímer “partit polític” pantalla anomenat Catalunya Ecologista per poder-se presentar a les següents eleccions sota la marca ERC-Catalunya Ecologista.
Així de cop i volta; Joan Oms va passar d’una vida de militància i actiu opositor a les polítiques mediambientals d’IC, a ser unes de les cares públiques de la coalició IC-EV i a esdevenir en poques paraules: un vulgar trepa oportunista.
Joan Oms era per exemple abans del citat pacte; un actiu membre de la Coordinadora en defensa del delta i contra el desviament del Llobregat, coordinadora de la qual formàvem part Els Verds (CEC) i que s’oposava a l’aprovació de l’agressiu Pla Delta. Pla que es va impulsar entre altres amb la firma del consistori pratenc governat amb majoria absoluta per IC, després d’anys de formal oposició als projectes plantejats.
Podríem seguir aquí parlant d’aquest vell conegut del Prat i de la lluita contra el desviament, i de la seva posterior trajectòria d’ençà que va desembarcar al món institucional de la mà d’IC: primer com a regidor d’IC-EV a l’Hospitalet entre els anys 1995 i 99; i després de consumat el trencament entre Els Verds (CEC) i IC l’any 98, de com va acabar tirant-se els plats pel cap amb els seus antics companys d‘Els verds, per acabar fundant el seu propi xiringuito particular Els Verds-Opció Verda, per poder continuar així avalant la imatge verda que tant interessava a IC; de com el van trair els dirigents d’IC; o del seu posterior pacte l’any 2003 amb el PSOE que el va portar a esdevenir el segon diputat verd de l’estat espanyol entre els anys 2006 i 2008 (recordar que uns anys abans Oms i el MEN havien recolza’t a HB a les Europes). Igualment podríem seguir amb els detalls de la seva activitat institucional, o els i mil i un pactes que a promogut des de llavors per mantenir-se “a la candelera”. Però això sens dubte donaria per tot un altre article sencer.
Per saber-ne més:
>Manifest de suport a la candidatura de Pascual Maragall signat per Joan Oms
>Acord electoral entre els Verds-Opció Verda i el PSC
>El Partido Verde Europeo expulsa de su seno al socio ecologista de IU
>El substitut de Montilla al Congrés votarà Junqueras
