La marxa de Nissan, una estratègia prèvia que la pandèmia va accelerar

No és la primera vegada. Era 2003 quan Nissan va tancar la seva fàbrica a Madrid. HO va fer prometent futur i més producció a la zona de Barcelona. Una part dels treballadors acomiadats llavors van poder mantenir el seu lloc de treball traslladant-se a Catalunya. Però ara alguns dels que es van mudar per garantir el seu treball en l’empresa han tornat a ser acomiadats.

Ahir al matí, molt acord als temps, va haver-hi una videoconferència a la qual la directiva de Nissan va exposar als representants sindicals la decisió de tancar les fàbriques de Montcada, Zona Franca i Sant Andreu. Quan van acabar l’exposició van penjar sense deixar als seus treballadors donar la seva opinió. Un regal amarg de l’empresa nipona als seus treballadors quan s’apropa el 100 aniversari des que va obrir la primera planta a l’estat espanyol.

Amb la fàbrica de Zona Franca al fons, un representant sindical de Nissan anunciava als seus companys i companyes allà reunides: “No és la notícia que cap sindicat vol donar, però ens acaven de comunicar el tancament de totes les seus a Barcelona”. Pocs minuts després, el fum negre de pneumàtics cremats volava entre el logo de Nissan.

Persones empleades amb les cares tapades per mascaretes marxaven per tallar carreteres en senyal de protesta. Per Roberto Carlos Pacheco, delegat de Comissions Obreres, aquesta decisió suposa la destrucció del treball directe de 3.000 persones i indirecte de prop de 20.000. Però no només això, sinó que es posa en risc tota la indústria automobilística de Catalunya. Poder, sosté, això sigui la punta del iceberg i demà siguin altres seus d’altres empreses les amenaçades amb deslocalitzacions. Aquest sector, tot i no comptar amb una empresa matriu, representa un 10% del PIB i suposa quasi el 20% de les exportacions.

“Això ve d’abans, la crisi del coronavirus només ha fet que accelerar el procés, però ha hagut una estratègia de carregar-nos amb els models menys rendibles i treure’ns els que més es venien”, explica Pacheco. Sota l’argument de competitivitat, es va obligar els treballadors a acceptar cada vegada pitjors condicions laborals, mentre que les directives incomplien els acords per invertir a modernitzar i assolir aquesta competitivitat.

Aquest “autosabotatge” de Nissan als seus propis centres respondria a l’anomenada “aliança” entre tres grans marques —Mitsubishi, Nissan i Renault— per repartir-se el mercat mundial i no fer-se competència. En aquest repartiment, Nissan es queda fora d’Europa i es retira per concentrar-se en el mercat asiàtic i estatunidenc.

El brot del covid-19 només ha estat un escenari ideal per accelerar aquest pla una vegada que la producció de les fàbriques estava totalment paralitzada pel confinament. No hi ha hagut massa compassió per part de la directiva de Nissan amb els seus treballadors, que a l’estrès i por per la crisi sanitària han hagut de sumar-li la d’un conflicte laboral amb la incertesa de perdre els seus treballs. “El covid, més això, ha estat demolidor”, resumeix Pacheco, que explica que part de la plantilla ha tingut problemes seriosos de insomni i altres trasntorns per la pressió viscuda aquests dies.

Els ànims el passat 28 de maig, quan la decisió va ser oficialitzada, no han sigut els de la jornada anterior davant de l’ambaixada de Japó, quan mig centenar de persones que treballen en Nissan es van concentrar per protestar. Sota el sol de les 12 del matí, tapats amb mascareta i guardant distància entre cadascun dels treballadors, allò semblava una metàfora de què la nova normalitat ve amb els vells problemes de sempre. Tot i que entre representants sindicals es plantejava com “bastant probable” la decisió del tancament, molts d’ells no creien que es produís de forma tan dràstica, afectant a totes les seus i sense proposar cap pla alternatiu.

Ara l’empresa nipona ha portat a l’antic director general de la seu de Nissan a Barcelona, Frank Torres, per negociar amb el govern espanyol el tancament de les seus. Aquest alt càrrec ja és conegut per negociar amb promeses que després han estat incomplertes, com els 1.000 llocs de treball a canvi de retallades que mai van arribar al 2015.

El dilema que ara té el govern espanyol és el de fer-se present o no. De res ha servit amenaçar a Nissan amb què li sortirà més car acomiadar a 3.000 treballadors que invertir a la fàbrica per fer-la rendible de nou. Ara el mateix argument se li pot tornar en contra al govern actual: què li sortirà més car, fer-se càrrec de l’empobriment de 25.000 famílies o fer-se càrrec del què Nissan deixa enrere? Com bé incideixen els mateixos treballadors, la fàbrica i el capital humà existeixen, són reals.

Malgrat el poc encoratjador de la situació, l’ànim de treballadors com Pacheco segueix viu, doncs comenta que, tot i el cop ha estat dur, l’esperança no està perduda “ni de bon tros”. És ara quan la pressió que puguin fer amb tota la bateria de mobilitzacions que es portaran a terme pot revertir el rumb d’aquesta història.