En els últims dies, el conflicte a Ucraïna ha pres un gir que molts consideren inevitable: els Estats Units i Rússia han negociat un acord en el qual Moscou manté els territoris conquerits, mentre Washington garanteix la seva zona d’influència sobre la part no ocupada d’Ucraïna i els seus recursos.
La visita de Zelenski al Despatx Oval de la Casa Blanca per a discutir els termes de l’acord, va escenificar el paper de Zelensky i Ucraïna com a “convidat de pedra” en aquest conflicte. La viral discussió de Zelenski amb JD Vance i Trump va evidenciar davant del món el què el realisme polític porta segles explicant: en les relacions internacionals, el poder dicta les regles i els febles no tenen la capacitat d’imposar la seva voluntat.
Un patró què es una constant al llarg de la Història.
Per a entendre-ho millor, és útil remuntar-se al segle V a. C., fins a Tucídides, exemple clàssic que ens ajuda a comprendre la dinàmica de poder entre Estats i actors internacionals.
El grec és conegut per assenyalar que, quan hi ha una asimetria de poder entre dos grans actors, un generalment buscarà expandir la seva influència, la qual cosa pot generar un conflicte. Aquest concepte és conegut com la tragèdia de Tucídides i ha estat citat en estudis contemporanis per explicar la dinàmica d’ascens i declivi de grans potències, com el cas de la rivalitat entre els Estats Units i la Xina.
Segons Tucídides, els estats actuen motivats principalment pels seus interessos, i aquests interessos solen ser egoistes i basats en la necessitat de seguretat, poder i supervivència. En la seva anàlisi de la Guerra del Peloponès, mostra com les potències involucrades (Atenes i Esparta) van prendre decisions basades en aquests factors.
La competència entre la Xina i els Estats Units ha estat descrita igualment com una “tragèdia de Tucídides”, on la por i l’ambició de la Xina per desafiar l’ordre mundial i la hegemonia dels Estats Units han generat una tensió creixent, recordant el patró de competència que Tucídides va descriure a la seva obra.
Tucídides i la “Realpolitik”
El professor i arqueòleg Fernando Bujedo al seu blog Historia Critica, tractava recentment la qüestió i ens citava com a exemple el Diàleg dels melis, un passatge pertanyent al Llibre V de la Història de la guerra del Peloponès, escrita per l’historiador grec Tucídides.
El fragment cita el moment en què Atenes exigeix la rendició de la petita illa de Melos.
Els melis apel·len a la justícia i a la possibilitat d’ajuda espartana, però els atenesos els responen amb un pragmatisme demolidor i deixen clar que la justícia només existeix entre iguals en poder.
Melos rebutja la rendició i és aniquilada, mostrant la realitat d’un sistema internacional basat en la força i la conveniència.
En el càlcul humà, la justícia només es planteja entre forces iguals. En cas contrari, els més forts fan tot el que està en el seu poder i els febles cedeixen.
Relat no és realitat
El fort no necessita una justificació real per a imposar-se sobre el feble. La raó és irrellevant quan el poder dicta les regles tal com ens il·lustra la moral de la faula infantil del Llop i el xai.
Un anyell al riu bevia, més amunt ho feia el llop; l’un era tot innocència, l’altre dolent i orgullós.
– Per què m’has embrutat l’aigua? – a l’anyell increpà el llop.– Com puc haver-la embrutada, si estic més avall que vós? -. – Bé, mes ara em maleeixes. –. – No és pas cert, altiu senyor. -. – Sí, ton pare fa sis mesos, m’ofenia sense raó.-. – Penseu que en aquesta data encara jo no era al món.- – És que els meus camps destrueixes.- – No tinc dents, no tasto mos.- – Tant se val, no em pots convèncer, no hi valdran raons ni plors. -I, agafant l’anyell amb fúria, va menjar-se’l delerós.
La Ucraïna d’avui com la Melos d’ahir o bé el xai del conte infantil, han estat col·locats en una posició que com hem vist, on no tenen capacitat real de decidir el seu destí.
Per molt útil que poguí esdevenir mantenir davant l’opinió pública certs relats oficials. La història demostra que les grans potències no defensen valors, defensen interessos. Ho va dir va dir l’ex secretari d’Estat estatunidenc Henry Kissinger, en uns termes extremadament clars: “els Estats Units no té amics ni enemics permanents, únicament interessos“.
El realisme polític explica perquè els EUA i Rússia han arribat a aquest acord. I la UE, sense capacitat ni autonomia, segueix el joc de Washington. I això val igual per Ucraïna que per explicar la indissimulada doble moral del suport de la UE al règim d’Israel i la inacció dels governs europees davant de les massacres i la neteja ètnica a Palestina.
Al llarg de la història, ja sigui a l’Atenes imperial, en l’expansió colonial de les potències europees, en la colonització sionista de Palestina, o en el conflicte actual a Ucraïna, la lògica del poder es manté constant.
El fort imposa la seva llei. El feble la sofreix. És la política de sempre.
