«L’any 2010 va ser el primer cop que es va declarar el “Estat d’Alarma” a l’estat espanyol a causa, segons es va al·legar en aquell moment, del suposat abandó i paralització de l’activitat aeronàutica per part dels controladors aeris».
«Avui, els jutjats donen la raó als controladors exculpant-los de qualsevol responsabilitat i deixen en evidència la mala gestió per part del govern espanyol així com d’AENA. A arrel d’aquests judicis també sorgeix nova informació en quant a la manipulació d’informació a fi d’adequar-la a finalitats polítiques».
Una dècada desprès d’aquells fets i de 22 judicis celebrats, 20 sentències han donat la raó als controladors jutjats exculpant-los de tota responsabilitat en els fets, en un dels casos s’ha arribat a un acord extrajudicial i en un altre s’han reobert les diligències. Concretament, segons el Jutjat d’Instrucció compostel·là, la situació dels controladors “era d’estricte compliment de la legalitat”.
Aquesta informació però, no sembla haver arribat a la gran majoria de mitjans de comunicació, on s’ha omès la realitat dels fets succeïts durant els mesos de novembre i principis de desembre de 2010, just abans de que es declarés l’estat d’alarma i es tanqués i militaritzés l’espai aeri. El motiu d’aquesta omissió sembla estar relacionat amb les gravíssimes responsabilitats que se’n deriven d’aquells fets així com dels protagonistes que hi van estar implicats.
Antecedents
El govern espanyol, presidit llavors per Rodríguez Zapatero, s’havia proposat la privatització d’AENA, de manera total o parcial i aprofitant els segments que podrien generar majors beneficis. L’obstacle més rellevant per a portar a terme aquesta privatització eren els controladors aeris, un gremi molt especialitzat que exerceix una tasca especialment complicada i de gran responsabilitat per la qual cobren una retribució molt elevada.
Ja en aquells moments, la falta de personal de control aeri s’havia fet patent. Segons Daniel Zamit, portaveu del principal sindicat de la Unió Sindical de Controladors Aeris (USCA), ja havien denunciat durant “tot l’any la carència de personal. Al novembre es van donar compte que no arribàvem a final d’any prestant el servei de control”. Com a afegit s’ha de tenir en compte que en aquell moment el sector de controladors aeris estaven negociant un nou acord amb el govern i AENA.
A finals de 2010, molts controladors van avisar de que ja havien complert les hores que tenien estipulades en el seu conveni laboral, deixant al descobert l’error de previsió per part d’AENA la qual va sol·licitar l’ampliació horària dels mateixos sense èxit. Aquest error deixava sense cobertura logística a l’Agència Espanyola de Seguretat Aèria (AESA) en quant els vols que s’esperaven per al pont de la Constitució així com els posteriors.
Tot això va portar a una situació sense controladors disponibles dintre d’un context especialment preocupant per a aquests, ja que s’havia plantejat públicament la possibilitat de crear un nou tipus de controlador “lowcost”. Aquest nou perfil es plantejava com a menys costós, més fàcil d’entrenar i menys preparat. Així doncs només quedava una solució: militaritzar l’espai aeri.
El quid de la qüestió era com explicar això a la ciutadania sense generar un escàndol de imprevisible efectes polítics en les expectatives electorals del partit en el govern. La solució va ser crear un relat totalment tergiversat dels fets a fi de culpar als mateixos controladors pel què estava a punt de succeir.
La tergiversació dels fets
Els primers problemes van començar a Santiago de Compostel·la i a les Illes Canàries, on l’executiu espanyol va haver d’enfrontar-se a la disjuntiva d’elaborar un relat amb l’objectiu de justificar la militarització d’aquests professionals i després poder declarar l’estat d’alarma.
La primera mesura abans de la declaració d’aquest estat excepcional per part del Legislatiu de Zapatero, va ser insinuar que els controladors no estaven comptabilitzant de manera adequada les hores treballades i que per aquesta raó sortien més hores del compte. El Govern espanyol volia que només es comptessin les hores que es passaven en freqüència, és a dir, si un controlador ha d’estar de guàrdia tota una nit, però no està operant, a efectes administratius no estaria treballant.
D’altra banda, es van decidir mesures tan summament perilloses com ordenar que un mateix controlador s’encarregués tant de les comunicacions de la torre com de les d’aproximació a l’aeroport, circumstància especialment desaconsellada per tots els organismes de seguretat aèria a nivell mundial.
Una altra mesura que el govern espanyol va adoptar, va ser la de repartir als controladors aeris fotocòpies de l’article 34 de la Llei de Seguretat Aèria, que tracta sobre la seva responsabilitat i les possibles repercussions que pot generar la pressió del seu lloc de treball en quant a una “disminució de la seva capacitat física i psíquica” que podria derivar en apartar-los del seu lloc de treball.
A tot això s’ha de sumar que durant el 2010 AENA va regular la prestació del servei de control aeri retirant als treballadors majors de 57 anys, amb el què una plantilla que ja estava prou minvada va patir un descens d’efectius important segons Daniel Zamit (portaveu de USCA).
Posteriorment, tal i com va succeir a l’aeroport de Madrid-Barajas, va ordenar-se el descens gradual del número d’operacions que es realitzen a la torre de control fins arribar a un “rate 0”, és a dir, al tancament total d’un aeroport. En aquell moment a l’aeroport de Madrid hi havia 55 controladors en actiu.
La declaració del “Estat d’Alarma”
El dia 4 de Desembre de 2010, el Govern de Rodríguez Zapatero declara el “Estat d’Alarma” per primera vegada en la història de l’estat espanyol. La justificació inicial, segons el President del Govern espanyol així com del responsable de Foment, culpava als controladors aeris per no haver-se presentat al seu lloc de treball. Aquell mateix dia, afegint una volta més a la rosca, el govern va acusar als controladors d’agafar coordinadament la baixa i el sector de treballadors va quedar militaritzat, fet que va suposar la limitació d’alguns drets fonamentals dels controladors aeris.
Donat que ambdues versions mancaven de suficient consistència en vers a l’opinió pública, es va elaborar una tercera versió que sí impactés de forma rellevant en la població, afirmant que els controladors sí s’havien presentat en els seus llocs de treball, però es negaven a treballar.
El govern va acusar als controladors de portar a terme una “vaga salvatge encoberta” i el ministre José Blanco va fer una sèrie de declaracions demonitzant als controladors i afirmant que el que estaven fent “amb la societat espanyola” era “un xantatge” i no era tolerable. Al seu torn, Jose Luis Rodríguez Zapatero va afirmar: “lo que es jutja no es un conflicte laboral, no es una vaga no, és desobediència”.
Les evidències posteriors mostren que els treballadors es trobaven en aquell moment en una situació en la què treballaven sota codi i disciplina penal militar on s’havia augmentat la càrrega de treball: tenien menys hores de descans i molts més avions que regular. A més, es té constància que degut a la falta de previsió del govern espanyol es van superar les hores màximes legals que ells mateixos havien establert.
Aquest excés de treball va portar a alguns controladors a agafar la baixa mèdica, fet criticat pel govern espanyol tot i les declaracions de César Cabo, portaveu dels controladors aeris, on afirmava que eren “els primers interessats en desenvolupar bé la seva tasca” i per aquest motiu no podien “estar sotmesos a un règim laboral extrem”, pel què les baixes seguirien augmentant si no es corregia.
Amb l’Estat d’Alarma declarat, uns 600 controladors aeris de tot el país van ser acusats de SEDICIÓ i abandó del lloc de treball.
La veritat només sortiria a la llum molt més tard, un cop ja desactivada la crisi
En 20 dels 22 judicis celebrats, no tants sols es va exculpar de tota responsabilitat als controladors aeris sinó que van sortir a la llum dades especialment escabroses i preocupants, com que Alfredo Pérez Rubalcaba havia ordenat al CNI espiar els moviments i activitats personals d’aquests, fins i tot incloent les propietats i les inversions financeres de cadascú d’ells. Aquestes investigacions es van centrar principalment en els tres dirigents sindicals de USCA.
També van quedar al descobert les tàctiques utilitzades per AENA per a omplir els quadrants laborals dels controladors, com per exemple utilitzar els noms de treballadors que estaven de baixa per malaltia, amb permisos o llicències. El cas més escandalós va ser el de Santiago de Compostel·la, ja que com afirma la sentència “es va arribar a incloure suposadament a un mort”.
Contradient el relat governamental, els jutges van assegurar que existien controladors suficients en totes les torres per a poder continuar operant amb normalitat i que el tancament de l’espai aeri va ser una decisió política que no tenia res a veure amb la falta de controladors, els quals no tenien cap potestat de decisió en aquest sentit.
En el cas de l’aeroport del Prat, ENAIRE es va veure obligada a aixecar les sancions imposades a 61 controladors després d’emetre la Fallada que els exonerava d’haver abandonat el seu lloc de treball.
Conclusions
En vista dels successos queda evidenciat que la declaració del estat d’alarma va ser un pols entre el govern espanyol, AENA i els controladors aeris, donat que no havien pogut arribar a un acord amb el col·lectiu. El govern va respondre a aquesta falta d’acord amb la militarització del espai aeri i la demonització dels treballadors implicats.
Segons Pedro Garea, ex directiu d’AENA, la decisió de militaritzar als controladors ja s’havia pres abans del tancament de l’espai aeri. En una conversa mantinguda per telèfon amb els seus superiors sobre els fets, la resposta d’aquests va ser: “Res, tu tranquil, que ja demà som militars”.
Per altra banda l’excap de Navegació Aèria Carmen Libreo, declarava en el Congrés que els controladors aeris havien abandonat massivament els seus llocs de treball, contradient les declaracions fetes pel seu subordinat Pedro Garea.
En definitiva: una gran mentida elaborada a nivell estatal i explicada a tots els espanyols des del propi Congrés, sense que després de 20 judicis que haurien de forçar moltes explicacions, cap dels màxims protagonistes hagi hagut de donar la cara i sense que s’hagin presentat les corresponents acusacions per perjuri.
Aquest fet genera dubtes de fins a quin punt podem confiar en les explicacions i declaracions d’un Govern en situacions tan rellevants com la declaració d’un estat d’alarma i fins a quin punt es pot arribar a manipular la informació per adequar-la a als seus interessos polítics.
