«La tasca dels serveis secrets israelians a l’Aeroport del Prat apareix entre els casos citats al Mapa de la Censura als Països Catalans 2016 elaborat per l’Observatori Crític dels Mitjans ‘Mèdia.cat’ ».
«El 4 de febrer d’aquest any el setmanari La Directa revelavà el funcionament dels serveis secrets israelians que actuen des de l’aeroport d’El Prat, practicent l’espionatge, escorcollant i interrogant persones que volen viatjar cap aquest país».
x La Directa
Buidar-te i registrar-te la motxilla, peça a peça. Exigir-te obrir el mòbil per veure les fotos que hi tens, accedir al correu electrònic i al Facebook. Obligar-te a despullar-te. Interrogar-te amb tensió i fer-te preguntes reiteradament. Aquest és el comiat i, sovint, també, la benvinguda que dispensa Israel a moltes visitants que intenten accedir a l’interior de les seves fronteres. I de vegades fins i tot, abans de sortir, a ca nostra: al mateix aeroport del Prat.
Fa pocs dies, la monja Teresa Forcades ha estat notícia perquè l’Estat d’Israel li ha impedit l’entrada. El cas ha estat notícia per la notorietat de la protagonista, però les vexacions, els interrogatoris, les expulsions o les denegacions d’entrada són una constant des que la població catalana mostra la seva solidaritat més activa amb Palestina. Al degoteig d’activistes que configuren la llista solidària, s’hi suma, en paral·lel, un degoteig de greuges. El darrer, a finals de gener.
El professor de Dret Internacional David Bondia distingeix clarament entre les potestats legals a Tel Aviv i en un tercer país, com pot ser l’Estat espanyol. I dins d’aquesta separació del que és legal i el que no ho és, Bondia denuncia que hi ha accions que són una “humiliació” per a qui les pateix. A l’objectiu d’Israel, una diana: tallar de soca-rel la solidaritat internacional amb Palestina.
Despullada de roba i de protecció
Anna Rius, regidora de Terrassa En Comú a la capital del Vallès, va visitar Palestina de la mà de l’Associació Hèlia Dones el gener d’enguany. Allà, hi treballa amb dos col·lectius de Nablus, la Family Defense Society i el Women’s Studies Center. “Desenvolupen un projecte d’apoderament de dones que han perdut algun familiar per l’ocupació israeliana; treballem temes de dol i resiliència”, explica Rius.
El resum del pas pel control de seguretat que fa Rius és curt i contundent: “Vaig ser retinguda, escorcollada i interrogada durant tres hores a la T1 de l’aeroport de Barcelona per quatre membres de la seguretat israeliana”. Rius denuncia que el tracte va ser “desagradable” i que les “vexacions” anaven en augment.
L’interrogatori va començar al faristol previ al pas de facturació amb la companyia israeliana El Al. Segons denuncia Rius, “l’interrogatori va començar quan van veure que ja havia viatjat a Israel l’any passat”. D’allà, a l’àrea C, en una sala a peu de pista. “Una agent de la Guàrdia Civil va baixar l’ascensor des de la porta d’embarcament fins a la planta de peu de pista i va acompanyar el personal de seguretat que m’estava retenint fins a la sala d’escorcoll i interrogatori”, explica Rius. La Guàrdia Civil no va entrar a la sala en cap moment.
Li van exigir que mostrés les fotografies del mòbil; van voler accedir al seu Facebook i al contingut de l’ordinador personal. Rius denuncia que una membre de la seguretat israeliana la va obligar a despullar-se fins a quedar en roba interior. L’interrogatori va durar tres hores, després de les quals va poder marxar. La van obligar a signar dos documents, un dels quals deia que l’havien escorcollat un membre de la seguretat israeliana i un mosso d’esquadra. “De mosso, no en vaig veure cap en cap moment”, nega Rius rotundament.
Contra la solidaritat internacionalista i la llei
La persecució d’activistes solidàries arriba a límits esperpèntics quan Israel és capaç de saltar-se la llei només per desmobilitzar una activista. És el cas de la Sílvia, que prefereix que la presentem amb un nom fictici. La Sílvia és investigadora en drets humans i ha treballat en diverses ONG sobre el terreny. A Palestina, hi va aterrar per primer cop el 2009.
Malgrat haver-hi treballat en diverses ocasions, els problemes van començar amb la sol·licitud del visat de treball el 2015. El Ministeri israelià de Treball l’hi va denegar quan ja era a l’Estat hebreu; la van dirigir a l’ambaixada, a Madrid. Allà, va començar el periple. Li van dir que havia de fer el tràmit a les oficines del Ministeri de l’Interior per a israelianes i estrangeres de Jerusalem.
De nou a l’aeroport de Ben Gurion, va demanar el visat de turista per, després, mirar de demanar la reunificació, ja que la seva parella d’aleshores era palestina resident a Jerusalem Est. L’hi van denegar, li van dir que aquest dret era reservat a ciutadanes israelianes. “L’advocat va mostrar a la funcionària que ens atenia l’article de la llei que recollia que tant residents permanents com ciutadanes tenien dret a sol·licitar la reunificació familiar sent parella de fet (sense estar casades); la funcionària va respondre que això ‘devia ser un error'”, narra la Sílvia.
Van passar vint-i-dos mesos fins que van admetre a tràmit la sol·licitud. Un mes de revisió, una entrevista personal a la parella i, unes setmanes després, va rebre el visat multientrada d’un any. Però això no la va salvar d’haver de donar mil explicacions o esperar-se a cada control. Ni de tenir problemes per sortir de l’Estat: “Sempre que he sortit d’aquest aeroport, he hagut de passar controls extres i m’han fet despullar”.
A l’hora de renovar el permís, les preguntes no eren sobre la parella, sinó sobre si participava a “manifestació il·legals” a Cisjordània. Li van denegar el visat “per motius de seguretat” tot i que els advocats van insistir “en la falta de proves”. No hi havia condemna ni sentència, només informes d’intel·ligència. “No ens els van deixar veure, també per motius de seguretat”.
Temps després, hi va voler tornar a entrar. Les seves advocades van rebre una notificació segons la qual li donarien un visat de sis mesos si es comprometia a no infringir la llei durant aquest temps; si no, hauria de pagar una multa de 20.000 NILS (xéquels), uns 5.000 euros. La rebuda a l’aeroport va tornar a ser complicada: “Duia al damunt la carta de la cita que tenia l’endemà amb el Ministeri. Tot i això, es negaven a deixar-me passar: vaig estar més de nou hores a l’aeroport”. Finalment, va aconseguir entrar i obtenir l’extensió del visat per sis mesos més.
“Els interrogatoris són tensos, juguen a atemorir, a fer-te veure que estàs a les seves mans”, assegura la Sílvia. L’advocat Bondia és contundent: “Israel actua com dient ‘aquí estic jo’ perquè no hi tornis a anar”.
Expulsat deu anys per solidari
L’activista Marcel Masferrer, membre del grup BDS Catalunya, no va tenir tanta sort. Feia més de quatre anys que vivia a Palestina com a tècnic de projectes en una ONG. El 18 de novembre de 2010, va participar en una acció pacífica de suport a la pagesia palestina. “Vam ser detinguts de mala manera”, explica.
Ell i les seves companyes van romandre “més de sis hores” tancades en una comissaria de Gush Etzion, un dels assentaments de colons més grans de Cisjordània. Les van alliberar sense càrrecs, però amb la condició que no trepitgessin el sud de Cisjordània durant dues setmanes. “Ho vaig complir, però, aleshores ja era a la llista negra”, assegura Masferrer.
El desembre d’aquell mateix any, va travessar la frontera de Gaza per seguir amb els projectes que duia a terme. “En veure el meu passaport, em van dir que tenia tres dies per abandonar el país”, explica. Masferrer va marxar perquè ja tenia pensat passar el nadal a casa. Quan hi va tornar, el 4 de gener de 2011, van començar els problemes.
“A la cabina de control de passaports de Tel Aviv, em van dir que anés a una sala adjacent, on m’havien d’interrogar. Però, de fet, quasi no em van fer preguntes. Tan bon punt van veure el meu nom a la seva base de dades, ja estava sentenciat”, afirma Masferrer. No va haver d’esperar molt perquè li diguessin que no era “benvingut” a Israel “perquè havia participat en una acció il·legal a Hebron”.
“La deportació l’havia d’assumir la mateixa aerolínia que t’havia dut a l’aeroport i, en teoria, m’hauria d’haver quedat quatre dies a la cel·la perquè la companyia amb qui havia volat tenia una freqüència molt baixa de vols”, exposa. Després de dos dies tancat i molta insistència, va aconseguir que un dels treballadors del centre de detenció li fes la gestió de comprar un vol de la companyia El Al a l’aeroport i va poder marxar d’allà.
Li van retornar el passaport a l’entrada de l’avió, però, d’explicacions, no en va rebre massa: “Em van comunicar que havia participat en una acció il·legal a Hebron, que ja no era benvingut a Israel i que no podia tornar a entrar al país durant deu anys”.
Sospitosa de naixement
Laila Serra és una periodista catalanopalestina, col·laboradora de la Directa. Des de ben petita, ha viatjat a la terra dels seus orígens materns. D’aquella època, Serra en recorda que sempre la tenien “moltes hores esperant”. A mesura que es va fer gran, hi va anar pel seu compte. “Una de les vegades que vaig passar un dels interrogatoris més durs va ser quan vaig anar a participar en una trobada internacional d’activistes el 2012”, explica.
L’interrogatori va començar a l’aeroport del Prat. La van separar de les seves altres dues companyes. Segons explica, eren “agents dels serveis secrets que treballaven per la companyia aèria El Al”. Ho sabien tot: des d’on havien preparat el viatge fins a quin era el darrer bar on havien estat totes tres juntes o de què es coneixien; fins i tot van preguntar al seu pare com podia demostrar que era la seva filla.
Serra explica que no era el primer cop que li passava. L’any anterior, havia anat a Palestina a fer la tesina de final de màster i ja la van interrogar a l’aeroport del Prat. “Però no només això, sinó que em van dur a una saleta tancada amb una agent dels Mossos, mentre em feien preguntes i m’obrien la maleta, escorcollant tot el que hi havia dins”, explica Serra. La periodista relata que la policia catalana “feia cara de trobar que tot allò era molt exagerat”. “Em mirava amb cara de circumstàncies i, en veure la meva cara d’enuig, em va dir: ‘Són una mica exagerats amb el tema de la seguretat'”.
Un cop a Tel Aviv, els maldecaps van continuar. Mentre les seves companyes obtenien el visat sense problemes, a ella, un agent de seguretat se l’enduia fins a una sala d’espera. El motiu? “Van veure que el meu nom és àrab”. La van interrogar entre tres i quatre cops, alternats, durant vuit hores. “Buscaven humiliar-me i fer-me sentir malament”, afirma Serra.
“Pretenen doblegar-te, fer-te sentir que has fet alguna cosa”, afegeix. Serra explica que pregunten les mateixes coses de maneres molt diferents i de forma reiterativa. “Et repeteixen que, si menteixes, no et deixaran passar”, tot i que demostren tenir coneixement de la família. El to que feien servir era “molt intimidatori” i li van arribar a demanar contrasenyes del Facebook i del correu electrònic.
El setembre de 2014, Laila va tornar a viatjar a Palestina amb un projecte de cooperació internacional. Aquest cop, es disposava a entrar per la frontera amb Jordània; li van denegar l’entrada i li van dir que la consideraven “un perill per la seguretat nacional del país; que sabien qui era i què feia” i que no la deixaven entrar. Serra els va demanar si tenia algun dret, com ara trucar a un advocat o l’ambaixador espanyol: “Es van posar a riure”.
Cessió de sobirania
“A Tel Aviv, et poden fer el que vulguin, tenen dret a controlar l’entrada al seu país”, exposa David Bondia, advocat especialitzat en dret internacional. Però matisa: “Al que no tenen dret és a fer-ho en les condicions en què ho fan: busquen humiliar-te”.
Bondia assegura que els controls d’entrada a Tel Aviv tenen informació que no surt als passaports. “Tenen un servei d’espionatge brutal”, afirma. Com que no fa falta visat, però, fan interrogatoris que, a parer seu, van contra el dret a la intimitat. Pel que fa a la sortida des de Barcelona cap a Israel, està permès que la companyia comprovi que les passatgeres tenen la documentació vigent i vàlida. “Però els interrogatoris són una aberració”, afirma Bondia.
Segons el BOE núm. 218, de 12/09/1989, i el BOE núm. 266, de 06/11/2013, on s’estableixen convenis entre el Regne d’Espanya i l’Estat d’Israel, les competències de control als aeroports estatals corresponen als cossos i les forces de seguretat de l’Estat. Només en cas “d’emergència” i informant-ne “anticipadament”, es podran aplicar “mesures especials de protecció”. També la normativa de seguretat d’AENA fixa que els controls de seguretat els han de fer els cossos i les forces de seguretat de l’Estat. Però la normalitat dels aeroports estatals en el cas de viatges operats per la companyia israeliana El Al és la presència i el control d’agents al servei d’Israel i l’absència d’agents dels cossos i les forces de seguretat estatals o autonòmiques.
“És una delegació de competències a un tercer Estat”, afirma Bondia. Considera que aquesta pràctica és una “aberració jurídica que no fan ni els Estats Units”. Entén que, públicament, no hi ha res que ho permeti i obriria la possibilitat a un conveni secret. A més, assegura que molts d’aquests controls els fan gent israeliana que viu a Barcelona. “Sovint, són estudiants israelians a qui contracten i paguen molt bé per fer-ho”. Així, l’Estat espanyol tolera una cessió de sobirania que és doble: “A un tercer Estat i a persones contractades sense el control d’aquest Estat”.
Per a Bondia, els interrogatoris de sortida “no tenen cap sentit”. Entén que és una manera que té l’Estat d’Israel per atemorir persones amb criteris polítics. “Són una humiliació; no et poden fer despullar ni mirar-te l’ordinador ni fer-te obrir el correu”, afegeix.
Des de l’any 2012, s’ha denegat l’operativitat de la seguretat israeliana als aeroports d’Estocolm i Copenhaguen. Els serveis secrets israelians ja no poden dur a terme els controls de seguretat a les seves instal·lacions. El motiu: els aeroports denuncien les mesures de control discriminatòries i racistes que aplica la seguretat israeliana del Shin Bet (els serveis secrets interns d’Israel) als seus controls.
