«El passat 19 de març una quarantena d’efectius de l’UME van desembarcar per primer cop al nostre municipi, acompanyats d’un nombre similar de periodistes per participar en tasques de desinfecció a l’aeroport del Prat i també al port de Barcelona. Ara, l’alcalde del Prat Lluís Mijoler, torna a reclamar la seva actuació a la nostra localitat».
«L’UME és una unitat militar envoltada per la polèmica des de la seva creació. Diverses veus critiquen la militarització en àmbits que corresponen a funcions de Protecció Civil, així com el seu alt cost de manteniment en referència a la seva baixa productivitat; els 3.500 militars de l’UME només realitzen de mitja 30 intervencions a l’any».
L’Ajuntament del Prat de Llobregat ha sol·licitat oficialment aquest dimarts al ministeri de Defensa espanyol l’actuació de l’UME (Unidad Militar de Emergencias), la polèmica unitat de l’Exèrcit dedicada a tasques de Protecció Civil. Concretament, en aquest cas se sol·licita la desinfecció de la residència d’avis i centre de dia Onze de Setembre.
L’alcalde, Lluís Mijoler, ha enviat una carta a la Delegada del Govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, demanant la intervenció de l’exèrcit. Al seu torn, anteriorment, la directora d’aquesta residència Evelyn Vizuete, havia sol·licitat ajuda a l’Ajuntament. En aquesta residència s’han registrat diversos casos positius de contagi pel coronavirus i la mort dos residents amb la Covid-19.
En aquest article publicat originalment al diari El País i signada per Xosé María Torres us expliquem més detalls sobre la polèmica que envolta a aquesta unitat militar.
Militars i Protecció Civil: l’atípic cas de l’UME
La militarització de la vida quotidiana és habitual en dictadures o països en vies de desenvolupament
El passat mes de setembre la zona cero-est del Estat Espanyol va patir una onada de gotes fredes i fenòmens meteorològics adversos que van causar importants destrosses, inundacions i diverses morts. Per a la seva resolució es van mobilitzar tots els recursos possibles de protecció civil i, entre ells, la Unitad Militar de Emergencias (UME), un grup de militars dedicat a labors civils.
En 2005, el PSOE crea ex novo i de forma sorpresa -doncs no estava en el seu programa electoral- l’UME, per iniciativa del president Jose Luis Rodríguez Zapatero. Una creació polèmica, sense debat previ ni consens social, objecte de crítiques molt diverses, entre elles -per insòlites- del PP; però també crítiques des del món associatiu, per recórrer a l’àmbit militar per crear una unitat de protecció civil, un oxímoron en tota regla.
Repartida en set bases distribuïdes per tot l’Estat Espanyol, l’UME compta avui dia amb 3.500 efectius i ha fet intervencions en totes les comunitats autònomes, excepte el País Basc. Des de la seva creació ha estat objecte de inversions milionàries per equipament i el seu manteniment té un alt cost: 150 milions d’euros a l’any.
La ocurrència de crear unitats militars dedicades a la protecció civil quasi no té precedents i menys en el nostre entorn. Països avançats com EE.UU., Canadà, Austràlia, Japó i la gran majoria dels estats europeus -tots amb climes molt més adversos que el espanyol- confien la Protecció Civil a personal civil. La quasi excepció son les Unitats de la Seguretat Civil franceses, creades a l’època de De Gaulle i formades per només 1.500 efectius.
L’UME ha fet actuacions dintre de l’Estat Espanyol i inclús en el exterior -una altre sorpresa més!-, com va ser el cas del Nepal rere el terratrèmol de 2015, tasca en la que es va obtenir parcs resultats. A això s’hi uneixen sempre les tardanes i poc efectives intervencions de l’Armada: en el tsunami de Indonèsia de 2004 o el terratrèmol de Haití de 2010. S’ha d’afegir les restriccions derivades d’un principi universal: cap país vol de bon grat militars armats d’altres països al seu territori.
Militarització
La militarització de la vida quotidiana és habitual en dictadures, règims no democràtics o països en vies de desenvolupament. Només en ells podem trobar a membres del Exèrcit fent un control de carreteres (Colòmbia), una campanya de vacunació (Perú) i ocupar la meitat del govern (Veneçuela). Aquesta transferència permet la restricció de llibertats i drets, així com assegura l’execució de les tasques a uniformats la obediència cega dels quals esta garantida per la llei penal militar, molt més severa que la jurisdicció civil. En les “democràcies avançades”, on els ministeris de Defensa estan a càrrec de civils, la funció dels militars esta perfectament acotada i reservada a la “defensa nacional”, sense abastar àmbits civils excepte amb caràcter subsidiari.
No ha de sorprendre que l’UME tingui una creixent popularitat en la ciutadania. S’ha planejat una àmplia tasca publicitària i sempre hi ha càmeres de TV que exalcen la seva tasca i retransmeten els seus desplegaments i cerimònies. A això s’uneix la seva capacitat en medis materials i número d’efectius, que condueixen a una bona eficàcia. Tot i així, la seva productivitat -tots els ratis d’activitat ho testifiquen- és molt baixa: si cada bomber en l’Estat Espanyol fa 18 intervencions per any, cada membre de la UME només fa 0,0084/any i, en conjunt, la UME només executa 30 intervencions/any de mitja. Compensa realment mantenir a 3.500 militars que surten -només una fracció dels mateixos- de les seves bases només uns dies a l’any?
Conclusió
L’UME és una institució atípica en les democràcies avançades del nostre entorn. Tot i que el govern publiciti periòdicament que hi ha molts països interessats en copiar el model espanyol de l’UME, la realitat és que únicament Marroc -d’estàndards democràtics no homologables- ha demostrat algun interès.
L’UME només es mobilitza en la part mediàtica dels desastres (incendis, inundacions, etc.) sense realitzar tasques de prevenció o treballs a llarg termini, que queda per altres unitats i departaments de l’administració. És una unitat cara i amb baixa productivitat, que duplica estructures i centres de formació, com la Escola Nacional de Protecció Civil espanyola.
El Govern pot i ha de, per tal de recolzar la tasca de CC.AA., crear equips estatals de Protecció Civil. Aquests equips han de ser civils i propers a la ciutadania, tant geogràfica com culturalment, i el seu desenvolupament ha de realitzar-se potenciant els equips existents com és norma en la Protecció Civil mundial.
