x La Directa
“Mai és tan fosc com abans de sortir el sol”. La primera part d’aquest proverbi xinès serveix per posar títol al documental de la directora Erika Sánchez, sobre l’economista i expresident de Justícia i Pau Arcadi Oliveres que s’ha estrenat aquesta nit als Cinemes Verdi de Barcelona. Però alhora, la frase, també serveix per resumir una postura vital, i probablement també, una vida sencera dedicada a canviar el món. Mai és tan fosc, s’estructura com a una road movie segurament per dues raons: perquè ens porta a través d’un viatge per la vida d’Arcadi Oliveres i perquè, com sap reflectir molt bé la directora pratenca Erika Sánchez, la vida de l’activista català és en si mateixa una road movie.
El documental –un encàrrec de Justícia i Pau que en principi havia de ser un vídeo divulgatiu– ens mostra el dia a dia d’Arcadi Oliveres, alhora que fa un repàs de la seva llarga trajectòria com a activista. Oliveres se’ns mostra com una persona incansable, que passi el que passi, continua amb el seu objectiu: informar, conscienciar, però sobretot contagiar optimisme a la gent que el vol escoltar. Sempre amb una màxima clara que va popularitzar el moviment altermundista de principis dels 2000: un altre món és possible.
Erika Sánchez aconsegueix fer un documental tan bonic en l’estètica i el tractament de les imatges, com intents en la representació de la vida d’Arcadi Oliveres. I repassar la vida d’Oliveres és alhora repassar la vida dels moviments socials i polítics de Catalunya dels gairebé darrers 50 anys: des de la caputxinada de 1966, passant per la campanya a favor del 0’7% el 1995, les primeres protestes contra la globalització a principis dels 2000, fins a arribar al més recent moviment 15M. De forma colpidora el film mostra també la faceta humana de l’activista, sobretot reflectida en la mort del seu fill Marcel mentre es feia el documental. Una mort, després d’una malaltia, que malgrat ser dolorosa, lluny d’aturar-lo del seu activisme, mostra la necessitat d’Oliveres de continuar estenent les ganes d’acabar amb les injustícies alhora que es canvia el món. Una persona que és capaç en un dia de recórrer, com qualsevol road movie, quilòmetres i quilòmetres per fer una xerrada a llocs tan diferents com universitats, escoles d’adults, refugis de muntanya, places, barris…
Preguntat sobre com es veu ell mateix en el documental, Arcadi Oliveres destaca una idea per sobre de totes: la coherència en el discurs durant tots aquests anys. “Coherència és una de les meves paraules preferides” afirma. Erika Sánchez ha fet un documental imprescindible que parla d’un –i no n’hi ha gaires– dels imprescindibles.
