x Jose Durán Rodríguez | El Salto
Morfi Grei, Miguel Ángel Sánchez Tenedor (Melilla, 1959), un tío “molante”, un “menda caneló”, un curriqui de barri i el carismàtic i provocador líder de La Banda Trapera del Riu, ha mort el 4 gener de 2024 als 64 anys d’edat a causa de complicacions sorgides després d’un trasplantament de fetge, segons ha informat la família en un comunicat. Amb la seva desaparició es tanca un capítol important de la música més visceral gravada a l’Estat Espanyol, aquest rock fet des del cansament de viure en les cloaques sense una altra cosa millor que fer que soroll.
La Banda Trapera del Río es va formar a mitjans dels anys 70 en el barri de Sant Ildefons de Cornellà, conegut com a Ciutat Satèl·lit, un dels símbols del cinturó roig baixllobregatí, on s’amuntegaven milers d’immigrants procedents de l’Espanya rural en blocs-ruscos construïts en temps rècord. Els blocs verds als quals el grup va cantar en “Venid a las cloaques”, el primer single de La Banda Trapera del Río, publicat en la primavera de 1978 previ a l’àlbum d’estrena del grup.
Llançat per la discogràfica Belter, que acabaria malament amb el grup, el contingut del disc emetia radiació en estat pur, vitriolo expulsat des de les entranyes contra una societat que condemna la diferència o la dissidència. Rock dur, macerat en els odres de bandes mítiques com Black Sàbat, Led Zeppelin o Deep Purple, i maneres punk hereves dels Stooges de Iggy Pop o els Sex Pistols que van donar forma a cançons directes que Morfi Grei udolava: “Curriqui de barri”, “La regla”, “Nos gusta cagarnos en la sociedas”, “Meditación del pelos en la seva paja matinera”, “Nascido del polvo de un borratxo y del coño de una puta” o una particular revisió del “Padre Nuestro”. Títols, tots ells, que van ampliar el lèxic del rock gravat en aquest país, del que està permès cantar.
“A causa de les pressions, polítiques tal vegada o d’associacions religioses, la vida del disc va ser curta”, reconeixia Morfi Grei en el llibre Escupidos de la boca de dios, la biografia del grup signada pel periodista Jaime Gonzalo i publicada en 2007. El músic recordava que “no es van fer reedicions, encara que la tirada es va vendre tota, i és quan van començar a circular les famoses cintes de casset i va quedar com un LP mític perquè molta gent no va poder comprar-lo”. Aquest mateix any 2007, Morfi Grei deia en una entrevista a Diagonal que “no és que fóssim genis per escriure en castellà lletres de l’entorn urbà, barrejar-les amb hard rock i accelerar-ho. Crec recordar que en l’època no hi havia cap grup que tractés tant el tema urbà o social i de vivències amb el llenguatge normal del carrer. Ser dels primers potser va marcar una mica”.
Vivint en tensió, amb fang en els pantalons “Ciutat podrida”, l’única cançó en català del disc, es va convertir en himne d’extraradi, un d’aquests temes dedicats a una urb i les seves misèries personals i col•lectives que acaben transcendint als seus autors. Dedicada a Cornellà, es pot dir que retrata les realitats de moltes altres ciutats de l’extraradi de Barcelona, d’una forma gairebé atemporal. Un himne que ja forma part de la ciutat en la qual el grup havia crescut. “Allí hi havia gent treballadora i de classe obrera. Sempre va ser polèmic perquè era un d’aquests experiments socials, una ciutat dormitori on amuntegar la immigració. Per a nosaltres era com Detroit, fent una analogia amb els Stooges. Encara que no tinguessin molt a veure musicalment, la sensació que teníem tots en aquella època era que La Trapera eren els nostres Stooges o MC5. Tampoc és que la càrrega ideològica fos especialment política; era la seva actitud en general i el contorn perifèric suburbà. Per això va sortir una cosa així, perquè Cornellà era un laboratori únic”, explicava Jaime Gonzalo en l’entrevista citada.
“Un cert oficial de l’exèrcit espanyol va declarar allà pels anys 70 en plenes vagues obreres del Baix Llobregat —vespres de la Transició a la democràcia— i una incipient escalada del terrorisme d’ETA, que Espanya tenia dos greus problemes: ETA i Cornellà”, va escriure en un article publicat a Diagonal en 2010 Jesús Sánchez Tenedor, germà de Morfi Grei. Per a ell, ja fos certa o no, la frase transmetia “l’esperit salvatge de la perifèria, de la lluita d’una classe treballadora immersa ja en el que seria una pròxima crisi en tots els nivells: social, laboral, econòmica i política”.
Segons Sánchez Tenedor, La Banda Trapera del Río era una expressió de “el maleït, sense concessions, sense padrins culturals (per a què?) i davant la biografia del qual no resisteixen comparacions mogudes madrilenyes, ramoncin es, autodestruccions esponsoritzades per la indústria musical i al qual només els Ramones se’ls podria acostar”.
En aquella entrevista de 2007, Morfi Grei aclaria els objectius que es van marcar amb La Banda Trapera del Río: “Calia escapar de la realitat o del futur que se’ns venia damunt”. El cantant desenvolupava aquesta necessitat, comparant-la amb la qual van afrontar les bandes posteriors: “Fa anys només hi havia una tele, avui dia hi ha teles, ràdios i circuit de concerts. No obstant això, per als grups que comencen avui, hi ha tant de tot, està tan trillat i és tot tan fàcil, que el poder tirar endavant ha de costar una mica més, precisament per tot el que hi ha. Abans no hi havia res, però el que feies podia tenir una certa repercussió si era interessant. Encara que no podies entrar en la tele, i en la ràdio a penes”.
Grei també destacava un altre aspecte important en el grup, més enllà del líric i de les composicions del guitarra, l’Oncle Modes: “Després estava l’adreç de la meva actitud una mica egocentrista i de ‘estrella’ vinguda a menys, que qualla tota la història, però crec que la provocació és un component més, que ajuda. La provocació és important: si no vols provocar res, per a què fas les coses?”.
En els anys 90, i després de la reedició del seu primer àlbum i de l’inèdit Guant de guillotina —gravat en 1982, amb el grup separat un any abans, i que mai es va publicar amb la banda activa—, La Trapera va tornar amb una gira —registrada en Directe als collons en 1994— i un nou disc d’estudi, Mentemblanco, publicat per Munster en 1995. Morfi recordava aquells moments del grup: “Es produeix un boom de vendes amb la reedició del primer disc. T’animes, se’t puja l’ego: ‘per fi s’ha fet justícia’ i altra. Ens reunim amb Juan, fem quatre concerts… però la fallada va ser que acabem fent 60. Mentemblanco és una obra que és aquí, i en la qual pot haver-hi algun tema aprofitable, però jo crec que ja estàvem desinflats a nivell creatiu”. En 2019, amb una renovada formació, La Banda Drapaire del Riu gravaria un últim disc, Cremant el futur.
Amb la defunció de Morfi Grei, de La Trapera original queda poc més que la música. En 2004 va morir Tío Modes, poques setmanes després també va morir el que va ser guitarrista Emilio ‘Rockhita’, i a l’abril de 2010 ho va fer Juan ‘Raf’ Poliment, bateria i lletrista del grup.
- Reportatge publicat originalment a El Salto i traduït al Català per la redacció de A l’aguait
