Tal dia com avui farà 45 anys, un disset de setembre de 1976, desenes de milers de persones, segons relataven les cròniques de l’època (fins a 25000 assistents arribarien a quantificar a la premsa de l’època, encara que aquestes xifres puguin avui semblar exagerades) van convertir els carrers del Prat en un clam contra el desviament del Llobregat planejat per l’administració tardofranquista. “El poble més castigat demana justícia”, resumia una pancarta principal.
Tal i com relatava el periodista Bertran Cazorla al seu blog 5 anys enrere: “aquella mobilització va marcar El Prat. Tant, que és recordada amb una plaça: la plaça 17 de setembre, que allotja l’ambulatori homònim. Malgrat això, avui costa trobar explicacions oficials sobre per què aquesta plaça es diu així. Ni rastre de commemoracions oficials del 45è aniversari d’aquesta històrica marxa”.
I això, prosseguia Cazorla al seu relat, a pesar que segurament aquella manifestació va ser una de les primeres grans mobilitzacions a Catalunya després de la mort de Franco, tan sols uns dies després de la celebració de l’Onze de Setembre a la plaça de Catalunya de la veïna Sant Boi. I sens dubte, una història de la Transició al Prat conclouria que una data clau d’aquesta època en aquesta ciutat fou aquell 17 de setembre del 1976. Una transició que, al Delta, va tenir un interessant component de defensa del territori i mediambientalista, com demostra tant aquesta mobilització com la marxa del Llobregat celebrada dos anys després; en Salvador Balcells la recorda aquí .
Avui en dia, però, sembla incòmode recordar la data. Malgrat que, més enllà de la transició, condensa i resumeix un fenomen sense el qual segurament no s’entendrien ni el Prat ni el Delta ni Barcelona: la tensió continuada entre unes elits barcelonines -que des de fa segles veuen l’extensió de terres al sud de la ciutat com un gran espai en blanc on desenvolupar les seves ànsies de “pelotazos” lucratius- amb la gent del fang -que viu, treballa(va) i gaudeix d’un territori que en realitat no és cap espai en blanc, sinó un riquíssim patrimoni agrícola, mediambiental i de lleure-. Una tensió que sempre ha planat sobre el delta, des de la compra de terres agrícoles deltaiques per part dels burgesos barcelonins el segle XVI fins a Eurovegas. En aquesta història, el 17 de setembre del 1976 emergeix com una data singular. Un dels grans cops de força de la gent del fang. Que protestava contra un “etern projecte franquista” que, com denunciava la premsa de l’època, beneficiaria grans noms de la burgesia barcelonina com Juan Antonio Samaranch o l’exalcalde Viola.
Però avui en dia aquesta manifestació és una memòria incòmoda perquè no és només una data clau per entendre el Prat del passat, sinó també per entendre el Prat d’avui. El que no va aconseguir la Barcelona burgesa durant un segle, el que no va aconseguir el franquisme, ho va aconseguir la Catalunya pujolista. Si el 17 de setembre del 1976 és l’anvers, el revers és el 16 d’abril del 1994, quan l’Estat, la Generalitat i l’Ajuntament van signar a la ciutat el pla Delta. Dos anys després que, el 1991, s’hagués instal·lat a la plaça 17 de setembre un monument que duia gravada en pedra de Martorell el traçat natural de la desembocadura del riu, aquell acord preveia modificar-lo. I finalment es va fer, i de forma dubtosa.
Va ser un sacrifici necessari? Potser no: l’escomesa que va patir el Delta des del 1994 va ser brutal. Mai recuperarà del tot la seva riquesa. Potser sí: avui en dia s’han regenerat alguns espais i s’ha recuperat la platja per a ús ciutadà i natural, encara que s’evidència cada dia més la regressió del litoral deltaic, agreujat per l’acció de l’espigó del port ampliat sobre les corrents marines. En tot cas, la resposta a aquesta pregunta marcarà segurament l’avaluació de l’epoca actual del Prat: la del Prat de la democràcia, el Prat de Tejedor. Per respondre-la, però, caldrà fer memòria. I no condemnar a l’oblit el 17 de setembre del 1976.
Autor font: Elpratllibertari.cat
