El proper dijous, 31 de juliol, la presentació del documental sobre l'”Operació Garzón” tancarà la present edició del cicle de cinema desobedient a la fresca que enguanty arriba a la seva tercera edició.
El documental que es presentarà a les nou del vespre a la Plaça Pau Casals, ens situa en el context dels Jocs Olímpics de Barcelona l’any 92. Aquell estiu una quarantena d’independentistes foren perseguits d’una manera indiscriminada sota l’acusació de pertànyer a Terra Lliure. El documental ‘Operació Garzón contra l’independentisme català‘, impulsat per Llibertat.cat, amb el suport d’entitats i associacions com Memòria Contra la Tortura i Alerta Solidària, vol recordar aquells fets. Avui, i durant vint-i-quatre hores, el documental es pot veure de franc en línia.
El jutge Baltasar Garzón va aprovar la incomunicació dels vint-i-cinc detinguts, i disset van denunciar tortures. Garzón no en va fer cas i va donar per bones les declaracions fetes sota tortura.
El dia de la presentació els promotors del documental van dir: ‘Garzón va vulnerar els drets humans amb l’Operació Garzón, com va sentenciar (pdf) el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg dotze anys després, condemnant l’estat espanyol per haver vulnerat l’article número 2 de la Convenció contra la Tortura pel fet d’haver-se negat a investigar les denúncies per maltractaments, tot i les proves existents. Però l’aparell polític i jurídic del moment, no ha segut mai, de moment, al banc dels acusats.’
El periodista David Bassa, president del Grup de Periodistes Ramon Barnils i autor del llibre ‘L’Operació Garzón’ (Llibres de l’Índex, 1997), va dir: ‘Hi ha pocs documentals tan necessaris com “Operació Garzón contra l’independentisme català”. És absolutament necessari i urgent, tant des del punt de vista informatiu, com històric, nacional i democràtic.’
Bassa va escriure que els fets del 92 i les conseqüències que van tenir sembla que s’haguessin oblidat: ‘Per això, lluitar contra aquest oblit és de justícia informativa, històrica, democràtica i nacional. Els antics ja deien que, la història, l’escriuen els vencedors. Això és tan cert com que el cel és blau. Però a vegades la història fa giragonses insospitades i un documental ben fet pot aconseguir que allò que el 1992 l’estat va assumir com una victòria sobre l’independentisme –vençut per la tortura i la por–, avui esdevingui una derrota.’
