Jesús Martínez es recorda a ell mateix amb un megàfon cridant als quatre vents des d’un cotxe, perquè el veïnat de Santa Coloma de Gramenet se sumés al clam per una educació pública en català. Era l’inici de la dècada dels 80, quan naixia un moviment de mares i pares, majoritàriament castellanoparlants i d’Andalusia, per reclamar que els seus fills i filles poguessin aprendre en català. Amb persistència, van aconseguir-ho: a Santa Coloma de Gramenet, governada per Lluís Hernández del PSUC, naixia la primera escola pública en català, la Rosselló-Pòrcel. Van ser moltes trobades amb actors polítics, accions al carrer i assemblees cada dijous a les vuit del vespre. Fent balanç, Martínez considera que “si aleshores pensàvem que no ens equivocàvem, ara encara n’estem més segurs”.
La majoria eren famílies xarnegues, “immigrants castellanoparlants residents a Catalunya”, segons una de les definicions que en fa l’Optimot, que li atorga una connotació despectiva. Tot i així, com tants altres termes que s’utilitzen de forma ofensiva, els darrers temps ha viscut una reapropiació de la gent i fills i filles de migrants nascuts a l’Estat espanyol l’han reivindicat com a propi.
L’actual model educatiu té un dels seus fonaments en la Llei de normalització lingüística, aprovada el sis d’abril de 1983 al Parlament de Catalunya, amb 105 vots a favor i una abstenció. Hi havia un ampli consens per evitar que l’alumnat fos separat per raons de llengua i perquè el català fos emprat progressivament a mesura que tots els alumnes l’anessin dominant. El model es va començar a implantar durant el curs 1983-1984 a dinou aules de dotze escoles públiques de Santa Coloma -primer a la Rosselló-, i nou anys més tard, l’onada expansiva arribava a un total de 800 escoles d’arreu de Catalunya. Segons les proves de competència lingüística, que realitza el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, revelen que el coneixement del castellà i del català de l’alumnat és similar.
Camp de batalla
Tot i que la majoria parlamentària i de la comunitat educativa va defensar el model d’immersió, des de l’inici, hi va haver certa oposició, que es va accentuar a partir del 2012, quan qui aleshores era ministre d’Educació José Ignacio Wert, en una compareixença al Congrés, es va referir a “la deriva de part del sistema educatiu” català i va explicitar que l’interès del Govern espanyol era “espanyolitzar els alumnes catalans”.
Posteriorment seria el ministre d’Educació, Cultura i Esport, Iñigo Méndez de Vigo, qui va assegurar que si s’activava l’article 155 de la Constitució, ell l’aplicaria en Ensenyament. El ministre va afirmar que en les seves funcions com a conseller d’Ensenyament, càrrec que ostentava arran de la intervenció de la Generalitat del Principat, faria els canvis necessaris en les preinscripcions escolars perquè pares i mares puguessin escollir centres que tinguin el castellà com a llengua vehicular. Posteriorment, en una sessió de control al Congrés va admetre que el govern espanyol “no té potestat” per modificar el model educatiu en cap “comunitat autònoma”. Ara bé, el ministre no amagava la pretensió d’ampliar a un 25% les classes que es fan en castellà, Com ha passat finalment.
Com era previsible, el Tribunal Suprem (TS) no ha admès a tràmit el recurs de la Generalitat sobre la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que, en funció de la llei Wert, obliga a donar un 25% de les classes en castellà a les escoles catalanes. Si s’apliqués suposaria la fi del sistema d’immersió lingüística, concebut quan es va recuperar l’autogovern en els 80 per a discriminar positivament la llengua catalana després de 40 anys de prohibicions durant la dictadura franquista. La confirmació d’aquesta sentència, no obstant això, arriba quan la llei Wert ja no és vigent i ha estat substituïda per la llei Celaá (la Lomloe), que només exigeix a l’administració catalana que garanteixi l’aprenentatge del castellà i el català tenint en compte les seves competències.
El consens, per al professor jubilat Josep Maria Cervelló, “és molt sòlid, perquè es basa en la confiança amb l’escola”. El portaveu de Som Escola -43 entitats de l’àmbit educatiu- recorda que la immersió lingüística va ser la manera de defensar els drets de tota la població: “l’escola es va comprometre a què la criatura en sortiria sabent tant català com castellà i no tindria cap problema per aprendre les altres matèries”. En gran part resultat de la immersió, subratlla Cervelló, actualment, si entres en un forn a Santa Coloma de Farners i a Santa Coloma de Gramenet tens la certesa que t’entendran: “Ha estat bàsica per a la cohesió social i la convivència”, conclou.
La immersió en la pràctica ja fa temps que s’aplica d’una manera flexible o laxa, fins al punt que menys de la meitat (un 46,8%) dels professors es dirigeixen habitualment en català als seus alumnes, mentre que només un 39,4% dels estudiants usen aquesta llengua en parlar amb els mestres (aquestes dades són fruit d’una macroenquesta al nivell de 4t d’ESO). Fa 15 anys, aquests percentatges eren del 64% i del 56%, respectivament. En la pràctica, doncs, avui el castellà és la llengua que predomina a les escoles de Catalunya. Quin sentit té, en aquest context, imposar judicialment un 25% d’ús del castellà a les aules? Es pregunten molts mestres.
De Santa Coloma al Baix Llobregat; i del Baix a tot el país
En declaracions a La Directa, Montse Giral, una de les mestres que van estar a primera línia de l’escola Rosselló-Pòrcel. Explica la clau de l’èxit rau en què tot va néixer d’una demanda de mares i pares, la majoria migrats del sud de l’Estat, que volien una escola pública en català per als seus fills i filles. Per tant, la immersió lingüística no va ser imposada des de cap institució, sinó que aquesta va anar a remolc de la demanda social. Primer varen començar amb unes aules habilitades en una guarderia, el 1982, deprés es van traslladar a l’escola de música Can Roig i Torres i finalment van aterrar a una antiga fàbrica de pells, on tot estava per fer i tot va ser possible. “La implicació de mestres i mares i pares va ser absoluta”, recorda Giral, que hi va acabar ensenyant durant 27 anys.
L’escola la van construir conjuntament. Fins i tot, mares i pares hi feien tallers amb els que cadascú aportant els seus coneixements. Jesús Martínez, per exemple, va ensenyar els infants sobre seguretat viària perquè era professor d’autoescola. Ell que havia arribat de ben petit des de Múrica al Carmel, que havia mal après català al carrer i després a la fàbrica, tenia clar que la llengua catalana permetria als seus fills créixer amb igualtat d’oportuntiats: “Nosaltres vam continuar parlant castellà a casa, i l’escola va possibilitar que els fills també sapiguessin català, com tota la resta”.
La seva filla Nàdia Martínez va entrar a la Rosselló-Pòrcel quan tenia cinc anys. Del primer dia d’escola en guarda un flash: “deia al meu pare que no entendria res. Però, òbviament després no va haver-hi cap problema”. Va créixer en català, conservant el castellà a casa, i ara és mestra d’una escola pública. El model d’immersió, defensa Martínez, “garanteix el dret de tothom a aprendre les dues llengües i després utilitzar la que vulguis”.
La Montse Giral i també l’Inma i la Rosa van ser les primeres professores de la Nàdia i de molts altres alumnes que varen créixer en català. “Vam construir una escola participativa, activa i catalana”, s’enorgulleix Giral. La mestra, ara jubilada, no defuig el fet que hi va haver certes resistències des del professorat: “qualsevol canvi genera resistències”, però van aconseguir convèncer i activar formacions perquè el professorat estigués preparat per ensenyar en català.
De Santa Coloma, el model es va estendre pel Baix Llobregat, impregnant tot el cinturó metropolità de Barcelona. I dins els centres, va començar a aplicar-se en els primers cursos. En Josep Maria Cervelló va viure-ho des de l’escola Milà i Gelabert de Sant Boi: “gràcies a la immersió, tota la gent menor de 40 anys no té problemes de competències lingüístiques”. Però per entendre aquell clam de principis dels 80, cal rebobinar a mitjans dels anys 70, quan un reduït grup de mestres ja feia classes en català a 536 centres arreu del país, segons el Departament d’Ensenyament.
Tant Montse Giral com Josep Maria Cervelló ja eren mestres de català i amb l’arribada de la immersió lingüística van contribuir a la formació del professorat, que en molts casos ni tans sols el parlava o no el sabia escriure perquè havia estat escolaritzat en castellà.
Actualment, a l’escola conviuen alumnes procedents de més de 170 estats. A les cases, doncs, s’hi parlen moltes llengües, però a l’escola, el català és vehicular. Tanni Martínez ho agraeix. Va arribar de Veneçuela fa setze anys i actualment la seva filla cursa cinquè al centre públic Matilde Orduña d’Esplugues de Llobregat. Mentre continua conversant a casa en castellà, la seva filla ha pogut aprendre el català gràcies a l’escola i ella ara estudia per treure’s el nivell C.
Jesús Martínez tem que es vulguin “carregar la llavor que tanta gent va plantar” a principis dels 80, però assegura que “en la mesura del possible, no ho permetrem”.
Per saber-ne més:
La immersió està en perill? Apunts (desapassionats) sobre la situació del català a l’escola
L’ABC i Ciutadans assenyalen ara una escola del Prat de Llobregat
- Algunes informacions i les declaracions dels protagonistes estan extretes de les entrevistes realitzades al novembre de l’any 2017, per Gemma Garcia, i publicades al setmanari La Directa.
Comments 1