Aquest documental està considerat com el primer rodat durant la Guerra Civil. La seva filmació va tenir lloc als carrers de Barcelona entre el 19 i el 24 de juliol de 1936 i la seva producció va ser assumida per la recentment creada Oficina d’Informació i Propaganda de la CNT. Amb preses rodades per Ricardo Alonso, la seva adreça i comentaris va ser a càrrec del periodista i crític cinematogràfic Mateo Santos, director de la revista Film Popular i que havia tingut el seu debut cinematogràfic en 1934 amb el documental Estampes d’Espanya. Posteriorment seria delegat del Gabinet de Cinema del Consell d’Aragó.
El seu to exaltat i les seves dures imatges van impactar en les classes burgeses d’Espanya i Europa i va ser utilitzat pels “facciosos” espanyols i les forces reaccionàries europees com contrapropaganda per mostrar el suposat salvatgisme de la República: el Govern de la República impotent davant la barbàrie vermella. La pròpia identitat del film sofriria tot tipus de distorsions i fragments seus seran incorporats a pel·lícules propagandístiques dels revoltats, com Espanya heroica (1938).
No obstant això, és un document històric de com un poble es llança als carrers per defensar-se d’una rebel·lió militar que la vol enfonsar encara més en la misèria, al mateix temps que deslliga els seus odis contra els seus còmplices, una església ultrarreaccionaria aliada des de sempre a Espanya amb els explotadors. Es tracta d’un film el conjunt del qual presenta un discurs coherent que assimila l’entusiasme de la victòria sobre la revolta feixista i una virulenta presa de posició contra els rebels a la normalització i reorganització de la vida quotidiana barcelonina.
Podem veure, a continuació, concentracions per preparar la sortida de combatents cap al front d’Aragó; desfilades d’artilleria, autobusos, improvisats mitjans de transports de milicians que són acomiadats per una multitud de barcelonins que s’apinyen als carrers; l’alliberament dels presos de la presó Modelo. Per acabar, la càmera, instal·lada sobre un camió, realitza un breu recorregut per la ciutat mostrant edificis des dels quals s’ha iniciat, sota el control dels sindicats obrers, la reorganització i reconstrucció de la normal activitat barcelonina.
L’estesa idea que es té de Reportatge del moviment revolucionari a Barcelona com una obra “furibunda i inacceptable” neix dels fragments que al·ludeixen a la crema d’esglésies i les imatges que recullen l’entrada principal del convent de les Salesas, amb les seves mòmies exposades al públic, malgrat ser més reveladores i suggeridores les imatges que remeten al goig de la victòria i a l’entusiasme de sentir-se protagonistes en la reorganització de la vida quotidiana.
Malgrat tot, probablement sigui cert el que va dir l’historiador i crític cinematogràfic franquista Carlos Fernández Conca, creador i primer director (1953-1970) de la Filmoteca Espanyola: “El deplorable espectacle contribuiria no poc a frenar l’ajuda militar de França a la República espanyola, que en aquestes imatges es llevava la careta”.
