El 19 de juliol de 1936 els militars feixistes que intentaven aixecar-se a Barcelona contra el govern republicà van trobar-se a centenars de persones preparades per combatre al carrer.
Molts pratencs, principalment sindicalistes, van lluitar contra els militars als carrers de Barcelona, sent alguns d’ells ferits aquells dies. El lloc on més pratencs s’hi concentraren va ser la caserna de Pedralbes que seria el primer quartell on els militars es van aixecar a la capital i també el primer en ser derrotat pel poble. D’allà van sortir moltes armes, com de la resta de casernes que en aquell dia i el següent van anar caient un darrera l’altre. L’entusiasme del moment i la mentalitat dels més revolucionaris va fer que els carrers fossin ràpidament controlats per un moviment popular profundament revolucionari i que introduiria canvis profunds en tots els àmbits del territori.
La situació al Prat aquell diumenge era de calma tensa a l’espera de les notícies que arribaven de la capital. Des de l’aeròdrom el militar Diaz Sandino es va mantenir fidel a la República i va enviar una esquadra d’avions a bombardejar la caserna de Drassanes, sumant-se a la resistència, aquesta acció va portar a que en els carrers del Prat s’hi pengessin pancartes de recolzament. La Paperera portava des de feia mesos en vaga per exigir millores i la Seda se n’havia declarat aquell mateix dia seguint la consigna general dels sindicats a Catalunya que responien així al cop i que va acabar el 27 d’aquell mes. Els patrons de totes dues havien fugit i a les fàbriques es va instaurar la autogestió, es a dir un comitè obrer elegit per la assemblea de treballadors, i que estava format majoritàriament per CNT i UGT, en aquest ordre d’importància. La Paperera col•lectivitzada va continuar fabricant paper, essencial per la propaganda, els cartells i diaris que inundaven els carrers, i la Seda es va dedicar a la fabricació d’armament per abastir els fronts. D’una població aproximada de 9.000 persones, 1.735 estaven treballant a aquestes dues grans fàbriques i d’altres menors del poble i les dones eren majoria en estar els homes al front. El govern de la Generalitat amb el seu decret de col•lectivitzacions de l’octubre d’aquell any, constatava el que havia estat una realitat impulsada des del primer dia pels revolucionaris.
El dia 20 de juliol un grup d’una desena de membres de la FAI, segons algunes versions provinents d’Esparreguera però per d’altres amb destacats militants de la Torrassa, van saquejar i incendiar l’església. Aquesta acció va comportar l’enfrontament amb el comitè local, encapçalat per la CNT, que va intentar impedir-ho anant-los a rebre a l’entrada del Prat. De fet entre tots dos grups va haver-hi una tensió que segons alguns testimonis podria haver acabat en tragèdia. Davant la tensió del moment els partidaris de cremar l’església es van sortir finalment amb la seva i recolzats per persones del poble van calar foc a l’edifici i bona part dels arxius parroquials. Posteriorment també es va saquejar el col•legi de les monges. En cap d’aquestes accions va haver-hi morts ni ferits, els mossens i les monges del poble estaven amagats o havien fugit. L’església va ser desmuntada durant la guerra per donar feina a treballadors aturats. El franquisme posteriorment acussaria a dotze pratencs de participar en la crema o en el desmuntatge.
El 22 de juliol es constituiria formalment el consell local que ja funcionava des dels primers moments de la revolució al Prat impulsat pels sindicats i organitzacions obreres, principalment la CNT que era el sindicat majoritari a la població, i l’UGT com a segona força. A Barcelona això s’havia traduït en la creació del Comitè de Milícies Antifeixistes. Aquest consell venia a substituir el consistori republicà com a la totalitat de pobles de Catalunya. Al Prat el comitè va estar presidit per Demetrio Beriain, secretari local de la CNT, i estava format per 10 components representant les organitzacions (4 de la CNT, 3 UGT, 2 ERC i 1 d’Estat Català). El primer que aprovaren va ser organitzar i reactivar la vida laboral al poble, legalitzant la situació de col•lectivització de fàbriques que es va donar des del primer dia i organitzant la col•lectivització del camp pratenc que va ser la més gran en hectàrees de tot el Baix Llobregat. La col•lectivització va ser un procés gradual, es van expropiar els 30 principals propietaris, la majoria barcelonins, i es va deixar llibertat d’elecció a les propietats de menys de 22 hectàrees, 60 persones es van acollir quedant-se fora voluntàriament, mentre un miler i mig d’homes i dones treballaren en la col•lectivització, al desembre del 36 totes les terres ja estaven col•lectivitzades.
El 24 juliol sortia la primera columna de milicians cap al front des de Barcelona, la Columna Durruti, i durant aquell estiu anirien moltes altres de diferents partits i sindicats, sent majoritàries les formades pels llibertaris. L’exèrcit a Catalunya s’havia posicionat amb els franquistes i el pes de la defensa en aquells moments va recaure sobre milers de voluntaris i voluntàries que van marxar al front, en alguns casos amb més entusiasme que coneixements armamentístics. Molts pratencs van allistar-se en aquestes columnes de milicians, morint alguns d’ells en un nombre que encara cap font ha xifrat. A l’agost del 36 al front hi havia 20.000 milicians en una franja de terreny de 400 km, a finals d’any la xifra s’havia duplicat.
Els cossos policials van quedar també desfets pel cop, el control dels carrers va passar a mans de les denominades patrulles de control. Entre aquestes patrulles es van donar en alguns casos abusos i venjances personals que van ser denunciats i perseguits per totes les organitzacions. No era aquesta una violència que emanava del poder com a la banda franquista, que des del primer a l’últim dels graus de la jerarquia complien un afany d’extermini brutal. Durant la Guerra Civil, vint-i-un pratencs van morir a mans dels anomenats “incontrolats”, el Comitè local del poble es va negar repetidament a l’afusellament de persones considerades dretanes i feixistes com demanaven els sectors més intransigents i, com recull la bibliografia i els testimonis, no es van caracteritzar precisament pel seu revengisme.
En aquells primers dies l’espontaneïtat i el control del poder per les organitzacions obreres posarien les bases d’un canvi social sense precedents a Catalunya. Al Prat també va ser així. La formació de consells enlloc de consistoris amb la participació dels representants dels treballadors, les col·lectivitzacions de fàbriques i camps, la igualtat de salaris, la incautació de bens de les famílies més poderoses, la desaparició de la religiositat i l’aposta per escoles laiques o lliures que se’n formaren com l’anomenada Aurora a la nostra població, l’organització d’ajudes als milicians, l’acolliment de centenars de refugiats d’altres zones de l’estat, la representativitat de la dona i l’assoliment de drets bàsics que havia impulsat ja la República, l’autonomia local absoluta que els permetia emetre monedes a les poblacions i la descentralització que va portar a Catalunya a ser una independència de facte. Molts canvis que es van produir arran d’aquells primers mesos i que s’anirien consolidant durant aquell any.
Extret del dossier: “Sense amos, ni patrons. El Prat, crònica d’una revolució”. (1a Part)
_____________________________________________________
Per saber-ne més:
Introducció a l’especial d’El Prat Llibertari pel 80è aniversari de la revolució a El Prat Pàgina de la Ruta Anarquista d’El Prat . El Fets del 19 de Juliol de 1936 . Tal dia com avui: Diaz Sandino i grups anarquistes fortifiquen La caseta del Mar anticipant-se al cop feixista . Tal dia com avui de 1936 Díaz Sandino fa una crida als pratencs a empunyar les armes per aturar el cop feixista . Tal dia com avui de 1936 Jesús García Herguido, “el dimoni roig”, és va presentar a l’aerodrom d’El Prat per combatre als militars feixistes revoltats . Tal dia com avui de 1936 els carrabiners del Prat es presenten a l’ajuntament per posar-se a disposició de la República arran del cop d’estat feixista Tal dia com avui de 1981 ens deixa l’anarcosindicalista pratenc Demetrio Beriain
