x Fèlix Llop
M’atreveixo a formular una pregunta polèmica.
Podem considerar el règim sionista una democràcia liberal?
Si la resposta a la qüestió és NO, amb l’argument de que l’Estat d’Israel és un règim supremacista d’Apartheid; des d’una perspectiva històrica també podrien afirmar que fins a l’any 1964 els EUA tampoc no eren cap democràcia. Un autèntic contrasentit tractant-se dels EUA, el país per antonomàsia que habitualment tots hem considerat com l’abanderat del mom lliure i de la lluita per la democràcia liberal al món.
En aquest punt, afegir una dada. Els EUA –de la mateixa manera que Israel– ha estat protagonista de diversos genocidis contra poblacions natives, com per exemple el genocidi a les Filipines a inicis del segle XX.
Conseqüentment, si afirmem que Israel no és una democràcia, també podrien negar la consideració com a democràcies del Regne Unit o França, durant el període històric previ a la finalització de la Segona Guerra Mundial.
Si el règim sionista no és una democràcia liberal, podem afirmar que la República Espanyola si ho era?
«L’estat espanyol no va conèixer el sufragi universal fins a l’any 1977».
Si centrem la nostre mirada cap a casa. Si defensem la tesi de que Israel no és una democràcia liberal, no podríem defensar en conseqüència tampoc el caràcter democràtic de la segona República Espanyola i hauríem de «renegar» també de l’estesa idea de que l’alçament feixista va tractar-se d’un cop d’estat contra un règim escollit a les urnes.
Ho aclareixo. Tot i que la segona república va implementar el sufragi universal -vetat fins llavors a la població femenina- els natius africans continuaven tenint vetat el dret a sufragi i a escollir els seus representats al parlament de la República Espanyola. Únicament els colons espanyols del Rif, el Saharà o de la Guinea Equatorial podien votar.
Tal com he explicat anteriorment, el sufragi censatari (per motius de renda, sexe o ètnia) no està renyit mai, en termes històrics, amb el que ha estat la democràcia liberal. Ni a Anglaterra, ni a França, ni a Espanya ni als EUA…
Font: https://calle19septiembre.blogspot.com/2015/05/fiesta-republicana-en-rio-benito.html
«Hem resinificat el que considerem socialment com a democràcia liberal».
En termes històrics estem idealitzem la democràcia liberal?
La banalització del feixisme i la seva contrapart, la idealització del liberalisme –amb l’aparició nous conceptes mediàtics nouvinguts com el de «democràcia il·liberal«– tenen en comú situar el concepte del que és la democràcia liberal en el d’un concepte ideal que no és correspon amb el seu recorregut històric com a teoria política. Podem afirmar que durant la segona meitat del segle XX hem resinificat el que socialment considerem com a democràcia liberal, assimilant el concepte al d’una democràcia sana.
Hauríem d’esborrar tot el relat de la II GM?
«La idea del sufragi universal associada al liberalisme, en termes històrics ha estat el producte de les cessions davant l’empenta i pressió de moviments «il·liberals» d’oposició, com l’obrer.»
El que avui la majoria de la població considera socialment com una democràcia sana, és en bona part un concepte relativament recent, producte del pacte social sorgit de la Segona Guerra Mundial.
Uns pactes socials que són impossible d’entendre si els descontextualitzem del seu context històric i de la necessitat que tenien les èlits econòmiques d’assegurar, mitjançant un gran pacte social -entre les forces del capital i el treball-, la necessària pau social a Europa, per afrontar amb garanties la reconstrucció i desactivar l’amenaça d’una revolució obrera a la postguerra; amb el transfons de l’inici de la guerra freda i la inseguretat que representava l’existència de la URSS i el sorgiment dels moviments anticolonials en una Europa debilitada i devastada per la guerra.
Si acceptem la idea de que Israel no és una democràcia, també hauríem en coherència, d’esborrar tot el relat que hem escoltat als documentals de la tele de la Segona Guerra Mundial, que ens presenten la guerra com un conflicte ideològic que va enfrontar les democràcies occidentals (i la URSS) contra el totalitarisme feixista. I re-ubicar l’eix central d’aquest conflicte en el terreny econòmic. Un conflicte bèlic que va esclatar producte de la topada de interessos entre les velles potències colonials (França i Anglaterra) i les ambicions de les noves potències emergents (Alemanya i el Japó) que reclamaven per elles, l’accés a l’explotació de matèries primeres i el seu propi espai d’influència, en perjudici dels primers.
La imatge que tenim tots de Anglaterra com una illa assetjada que veiem als documentals de la tele, sempre semblen oblidar el fet de que l’imperi britànic ocupava una quarta part del superfície del món i governava els destins d’aproximament 500 milions de persones.
Democràcia en crisi
«Els EUA i la UE han acabat per fer volar pels aires tota l’arquitectura anterior de legalitat internacional per la qüestió palestina.»
Si estudiem l’ascens al poder de Mussolini i Hitler i la transició del règim parlamentari a la dictadura d’Itàlia i Alemanya, la realitat és que les relacions entre la classe política liberal i els feixistes –en un context d’ascens del moviment obrer i els partits socialistes– va ser molt més ambigua del que a primer cop de vista pot suggerir-nos el relat idealitzat que tots tenim en ment, del que és –o no és– el liberalisme polític.
El concepte tradicional del què considerem avui una democràcia està en crisi a tot el món. En part perquè, arran del conflicte colonial a Palestina, els EUA i la UE han acabat per fer volar pels aires tota l’arquitectura anterior de legalitat internacional. Una arquitectura post-2GM sobre el s’ha basat tradicionalment la legitimitat i propaganda de les democràcies occidentals davant l’opino pública.
Sí. Però…
Podem asseverar que l’ascens de la nova extrema dreta (la que podem anomenar extrema dreta 2.0) s’alimenta en part, d’aquesta crisi de legitimitat democràtica.
«La idea que associava liberalització econòmica a liberalització política s’ha demostrat com una fal·làcia més de la globalització neoliberal»
Però si retrocedim en el temps, aquesta crisi enfonsa les seves arrels més profundes en la revolució conservadora iniciada per la tríada Thatcher-Reagan-Pinochet. I l’inici de les reforma neoliberals que van fer saltar pels aires l’anterior model reformista social-liberal keynesista, i el model d’estat del benestar europeu sorgit arran de la fi de la citada 2GM.
La tesi de la l’aldea global i de que la implementació de les reformes econòmiques neoliberals associades, ens conduirien al triomf definitiu de la democràcia liberal al món, vist des de una perspectiva actual, sonen avui simplement ridícules, a pesar de la popularitat que van adquirir aquelles tesis als grans mitjans de comunicació a la dècada dels noranta.
Avui ja vivim efectivament en un món globalitzat, però no hem assistit pas al fi de la història, ni tampoc a la fi de les ideologies tal i com pronosticava el publicitat filòsof postmodern Francis Fukuyama.
El retrocés dels drets socials, ha anat acompanyat també del retrocés dels drets civils, i no pas –tal com defensava Fukuyama– del triomf definitiu de la democràcia liberal. Mentre que el liberalisme econòmic ha estat elevat a la categoria de religió, el liberalisme polític se’n demostra com quelcom prescindible en determinades circumstàncies.
Sorprèn, vist des de la perspectiva actual, la idea anteriorment hegemònica que associava automàticament la liberalització econòmica al sorgiment de la democràcia.
«El sionisme és el darrer gran projecte de colonialisme d’assentament del segle XX».
Això obre la porta a un altre pregunta: quines han estat les circumstàncies històriques i socials per les quals un estat com el d’Israel, fundat per una esquerra sionista d’arrels socialistes, ha degenerat actualment en un règim on aquella esquerra sionista és ara un moviment pràcticament extraparlamentari?
Set dècades desprès, el partit fundador de l’estat d’Israel (el laborista) ha arribat a ser superat electoralment (fins i tot) per la seva antítesi: la minoritària i reprimida esquerra antisionista israeliana arabo-jueva.
El país del Kibbutz que tants catalans van visitar els anys 70, avui es simplement irreconeixible, excepte per la seva vessant de societat colonial. Israel és el darrer gran projecte del colonialisme d’assentament del segle XX.
_____________________________________________________________________
Informacions relacionades:
La història ha d’ensenyar-nos, en primer lloc, a llegir un diari
