El 3 d’abril de 1919, el president del govern espanyol signava un reial decret conegut com el “decret de les vuit hores”, una fita en la lluita de la classe treballadora assolida després de 44 dies de vaga general iniciada a La Canadenca, que va posar contra les cordes el govern i la patronal.
El Regne d’Espanya es convertia així en un dels primers estats europeus a acceptar la jornada laboral de vuit hores.
L’assoliment d’aquesta reivindicació —llargament reclamada pel moviment obrer— va comportar, alhora, la dimissió del governador civil de Barcelona, del cap de policia Duval (que no havia dubtat a aplicar la polèmica llei de fugues) i del comte de Romanones, aleshores cap de govern, que va haver de dimitir i va provocar la caiguda de tot l’executiu espanyol.
Tanmateix, a partir d’aquell moment es va produir una reacció molt dura de la patronal. El segon congrés patronal, celebrat a l’octubre del mateix any al Palau de la Música, va congregar 4.000 empresaris de tot l’Estat. Allí es va preparar un locaut que es va iniciar el 3 de novembre i no va concloure fins a finals de gener de 1920. L’objectiu era acabar amb la CNT.
Al locaut el va seguir el pistolerisme. Un dels principals protagonistes de la vaga de La Canadenca, Salvador Seguí, conegut com el Noi del Sucre, va ser assassinat el 1923 per elements del Sindicat Lliure, emparats per sectors de la patronal. Les dades són eloqüents: la patronal va assassinar 171 obrers, mentre que els anomenats “grups d’acció”, vinculats als sindicats, van matar 23 patrons, 24 gerents o directors i 8 agents de l’autoritat.
El triomf inicial dels treballadors va quedar eclipsat per aquesta reacció i pel paper clau de Milans del Bosch, que va forçar la dimissió del governador civil i del cap de policia, i va contribuir a la caiguda de Romanones, substituït per Antonio Maura. Aquells fets van ser el preludi de la dictadura militar de Miguel Primo de Rivera, instaurada el 1923.
_______________________________________________________________
Informació relacionada:
