«El dia 5 de març de 1935, el diari barceloní La Vanguardia informava de la detenció el dia anterior del pratenc Joan Font Bauló per un atracament».
Joan Font Bauló va ser un anarcosindicalista i resistent antifeixista, nascut el 24 de juliol de 1914 a Gandesa, a la comarca de la Terra Alta.
Conegut també com Emilio Expósito, cap al 1929 s’afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Prat de Llobregat.
El desembre de 1933, arran d’un enfrontament armat amb la Guàrdia d’Assalt enquadrat en un aixecament revolucionari al Prat de Llobregat, fou detingut i tancat a la presó d’Alcalà de Henares.
Després d’alliberat, fou novament detingut el 4 de març de 1935, juntament amb Ceferino Casanovas Ferrer, Francisco Arqués Barrufet, Ramón García Núñez, Francesc Verdú Bono i Fernando Luciano Pucken, per un atracament (o una expropiació proletària amb l’argot de l’epoca) i novament empresonat. Fou alliberat el 1936 després de l’amnistia proclamada després de la victòria del Front Popular.
En esclatar la guerra arran del cop d’estat militar, s’enrolà en el batalló «Frente de la Juventud» de València, on fou adjunt d’un comissari polític republicà. Al final de la guerra fou fet presoner i internat al camp de concentració de la platja d’Alacant i després a la presó muntada al «Grup Escolar Miguel de Unamuno» de Madrid. Condemnat a treballs forçats a la pedrera navarresa d’Elizondo, aconseguí fugir i amb una cama trencada aconseguí arribar a França, on fou internat al camp de concentració de Gurs. Després de ser curat per un metge espanyol, canvia el nom pel d’Emilio Expósito.
El 1943 participà en la resistència enquadrat en un grup de maquis format conjuntament per francesos i refugiats antifeixistes de l’estat espanyol, anomenat «Marte».
Després de l’Alliberament dels Nazis treballà tallant pins i cap al 1947 embarcà a l’Havre cap a Veneçuela, on es va perdre tot rastre. En 1997 sa família el buscà mitjançant el programa de la televisió espanyola ¿Quién sabe dónde?
