A la resta del Principat de Catalunya les eleccions també van suposar un rotund triomf del Front d’Esquerres: davant del 41% assolits pel Front Català d’Ordre, la coalició dretana encapçalada per la Lliga. Entre els punts principals del seu programa electoral es trobaven, l’amnistia dels presos polítics, l’aplicació de la Llei de Contractes de Conreu, la readmissió dels obrers acomiadats per motius polítics durant el bienni conservador, i el restabliment de l’Estatut d’Autonomia i les llibertats democràtiques.
Poc abans d’aquella contesa electoral, l’última setmana de gener, el sindicat CNT celebrar un Ple reafirmant el seu apoliticisme, però va optar per no emprendre l’habitual campanya de propaganda demanant l’abstenció.
Tot i el programa electoral relativament moderat del bloc polític format pels Fronts d’Esquerres del Principat i del País Valencià o el Frente Popular a la resta de l’Estat Espanyol, aquella derrota de les candidatures dretanes no fou acceptada per una bona part de les classes dirigents espanyoles. I quatre mesos després esclatar un intent de cop d’estat de caràcter feixista per derrocar el govern sorgit d’aquelles eleccions.
El fracàs d’aquell cop degenerar amb una guerra civil que va prologar-se prop de 3 anys. El pronunciament militar provocaria al seu torn una resposta en forma d’esclat popular de caràcter revolucionari, que va tenir una especial incidència al Principat de Catalunya i l’Aragó, on la CNT era la força hegemònica entre la classe treballadora.
Podríem dir en certa manera que aquella derrota electoral de la dreta “despertar el fantasma del feixisme”, que ens diria avui en dia Pablo Iglesias.
