El 20 de novembre de 1964, avui farà 60 anys, prop de tres centenars de treballadors de diversos sectors productius van celebrar una assemblea a l’església de Sant Medir a la barriada de Sants de Barcelona. Fruit d’aquella assemblea va néixer la Comissió Obrera Central de Barcelona, la llavor de la qual sorgiria poc temps desprès la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC).
Els orígens de les comissions obreres
Des de mitjans dels cinquanta, en alguns conflictes laborals en diferents indrets de l’estat, van crear-se “comissions” (amb diverses denominacions) per a negociar amb l’empresa davant conflictes concrets, especialment en empreses on els enllaços dels sindicats verticals del règim estaven molt desacreditats.
En ple franquisme va donar-se una infiltració en el sindicat vertical a través de les eleccions sindicals que va proporcionar una certa protecció legal per a negociar o, quan això no era possible, formaven comissions d’obrers per a negociar directament amb l’empresa fora de l’estructura sindical, la qual cosa exigia actuar col·lectivament i de manera coordinada.
L’èxit parcial que els membres de CCOO tingueren a diferents indrets en les eleccions sindicals de 1963 i sobretot en les de 1966 va donar un impuls decisiu a l’organització. D’altra banda, aquest èxit fou el preludi de la il·legalització de l’organització el 1967, acompanyada de la detenció dels seus dirigents, la suspensió el 1968 de les negociacions col·lectives i la declaració de l’estat d’excepció a tot l’estat el 1969. Vingué després una fase de reorganització general de CCOO, amb un recanvi generacional que contribuiria a l’inici d’un clima de mobilització obrera permanent.
De moviment a central sindical
«L’any 1976 CCOO tornaria a l’església de Sant Medir per deixar enrere la concepció de moviment socio-polític i refundar-se en una nova central sindical»
Anys més tard, el 11 de julio de 1976 a la mateixa església de Sant Medir (amb el General Franco ja difunt), CCOO va celebrar una altra assemblea històrica. Més de sis-cents delegats sindicals d’arreu de l’estat van acordar deixar enrere la lògica sindical d’arrel movimentista per fer de CCOO una nova central sindical confederal o, com ells mateixos van teoritzar durant aquell període de canvi polític, la construcció d’un “sindicat de nou tipus”.
Fins llavors les comissions obreres havia estat un moviment sindical poc cohesionat i heterogeni, encara que els sectors provinents tant del PCE -o del PSUC- com del cristianisme de base, fossin hegemònics.
20 dels 27 dirigents escollits en aquella assemblea pertanyien també al PCE, inclòs el seu secretari general Marcelino Camacho. El nou sindicat seria acusat sovint de ser “la corretja de transmissió” del PCE de Santiago Carrillo.
A la primavera de l’any 1977 les autoritats van legalitzar CCOO i al juny d’aquell mateix any el règim dissoldria el sindicat vertical (OSE). S’obria doncs un nou escenari.
Les assemblees seguirien estant presents en la majoria dels conflictes , però serien menys decisives a mesura que els sindicats ja legalitzats assumien la direcció de les protestes. La legalització dels sindicats va afavorir la transició a un nou model que retallava la iniciativa de les bases i autonomia local i afavoria l’enfortiment dels aparells burocràtics dels sindicats i la concentració de poder en les seves cúpules.
El domini sindical de CCOO, com a primera força sindical, va confirmar-se a les primeres eleccions sindicals lliures a comitès d’empresa celebrades, l’any 1978.
L’aposta de CCOO pel diàleg social i el sindicalisme de concertació
La transició política cap a una monarquia parlamentària s’havia iniciat en un context de crisi econòmica i d’una forta pujada de l’atur. Els sindicats, d’acord amb els respectius partits d’esquerra de referència, assumirien també que per evitar les amenaces involucionistes que representava una part del vell aparell de la dictadura, era necessari abandonar un escenari de confrontació de classes, que pogués espantar aquells sectors reformistes del règim franquista que havien apostat per una transició cap a una democràcia liberal homologable a la de la resta d’estats europeus; i que de pas, allunyes de l’horitzó la possibilitat d’una imprevisible sortida de la dictadura “a la Portuguesa”. Era l’inici de l’anomenat model de concertació social.
El mes d’octubre de 1977, després de la victòria electoral de la UCD, les forces polítiques parlamentàries van signar els Pactes de la Moncloa amb l’objectiu de procurar l’estabilització del procés de transició, així com adoptar una política econòmica que contingués la gran inflació que aconseguia el 26,39%.
Des del punt de vista econòmic la lògica dels Pactes de la Moncloa era següent: les empreses havien de recuperar els beneficis. El requisit per a recuperar els beneficis no era altre que la moderació salarial que, al seu torn, serviria per a reduir l’alta inflació.
La UGT, així com algunes seccions sindicals de CCOO van rebutjar inicialment l’acord. Però finalment les directrius del PSOE i el PCE van acabar per imposar-se a ambdues centrals sindicals.
CCOO primera força sindical
Amb la consolidació de l’Estat Espanyol com un règim monàrquic liberal parlamentari, s’ha anat consolidant simultàniament un model sindical molt institucionalitzat basat en el diàleg social, en el que prima l’eficàcia sobre la democràcia i la negociació dels experts sobre la mobilització dels treballadors.
La crisi del PCE i el PSUC, van provocar de retruc que les CCOO abandonessin el seu paper anterior que relegava el sindicat a ser la corretja de transmissió de la direcció del PCE. De fet, Antonio Gutiérrez (el successor de Marcelino Camacho a la secretaria general), en finalitzar el seu mandat al capdavant de CCOO, esdevindria diputat al Congrés a les llistes del PSOE. Al seu torn el seu successor, José Maria Fidalgo, sonaria fins i tot, com a nom de les apostes com a possibles ministres de treball del govern del PP.
La progressiva major autonomia sindical enfront de PSOE i PCE, de retruc va facilitar un acostament entre la UGT i CCOO a mitjans dels 80. L’any 2013 es signar un protocol que estableix un comitè d’enllaç a fi de coordinar la unitat d’acció entre les dues centrals sindicals majoritàries.
Actualment, CCOO continua sent la primera força sindical de Catalunya i de la resta de l’estat en nombre de delegats. A Catalunya actualment la CONC declara tenir 146.943 treballadors afiliats i prop de 23.132 delegats sindicals.
