El 15 d’abril de 1977 a canvi de la seva legalització i sota amenaces militars, el comitè central del PCE de Santiago Carrillo adoptar la bandera rojigualda monàrquica amb 169 vots a favor, 11 abstencions i cap vot en contra.
Gerardo Iglesias ho va narrar així:
“En el orden del día no estaba ni bandera ni Monarquía ni nada/…/ No sé cuánto tiempo llevábamos reunidos. Llamó Suárez a Carrillo, que dijo que tenía que abandonar la reunión y allí nos quedamos esperando. Cuando volvió, venía con una declaración ya redactada que nos leyó. Nos informó de que Suárez le dijo que el Ejército anunciaba que iba a por nosotros. Supongo que lo que negoció fue para que no vinieran a por nosotros, Monarquía, bandera y todo eso… y se votó. Se aprobó, creo que sin ningún voto en contra ni abstención, ni ninguna intervención. Había una tensión tremenda”.

Un dia desprès Santiago Carrillo compareixia davant de tots els mitjans de comunicació en companyia de la plana major del seu partit, per anunciar als quatre vents, que a totes les seus del PCE onejaria la rojigualda al costat de la roja del partit. I fer explicita davant l’opinió pública la renuncia de les tesis republicanes i la plena acceptació per part del PCE de la monarquia i del rei Juan Carlos de Borbón.
Just una setmana abans, el dia 9 durant el famós Dissabte Sant de 1977, s’havia produït un altre fet igualment considerat impensable uns pocs mesos abans …la legalització del PCE i del PSUC.
