Tal dia com avui, un 17 d’abril de 1978, José Hernández Tapias, veí d’El Prat i treballador de la SEAT, va ser detingut per la Brigada Politico-Social de la Policia Armada amb relació a un operatiu contra l’anomenat Exèrcit Revolucionari d’Ajut als Treballadors (ERAT), un petit grup autònom fundat l’any anterior a la fàbrica de SEAT que practicava atracaments (expropiacions obreres en llenguatge de l’època) amb la intenció de repartir els diners entre els diferents comitès de la fàbrica, i treballadors en vaga i les seves famílies a diferents fàbriques del llavors anomenat cinturó roig.
Hernández Tapias i la resta de detinguts van ser traslladats a la Comissaria de Via Laietana, on van ser sotmesos a tot tipus de tortures durant dies.
SEAT havia esdevingut a les darreries del franquisme un dels centres més actius tant de lluita obrera com social, transformant-se en un referent d’organització sindical. Serien diverses les ocasions en què la policia entraria a la fàbrica per reprimir protestes. En aquest context de conflictivitat laboral i duríssims enfrontaments amb la policia, l’any 71 Antonio Ruiz Villalba, un jove soldador, va caure abatut per 8 trets de bala. La Brigada Politico-Social, en resposta aquest clima va crear una unitat especial a SEAT dirigida pel torturador Navales, infiltran-hi agents a la plantilla.
Immers dintre d’aquest context va entrar en escena Joaquim Gambin, qui va establir contactes amb l’ERAT per la compra d’armes, propiciant la caiguda de tot el grup. Gambim mereixeria un capítol a part dintre d’aquest article (amb un vida que sembla sortida d’una pel·lícula). Gambín era un delinqüent habitual que desprès de passar alguns anys a la presó va sa ser captat pels serveis secrets espanyols entrant de ple en les clavegueres de l’estat a les ordres del Comissari Escudero, tot infiltrant-se a les seves ordres en ambients anarquistes. Setmanes abans dels referits fets, va ser l’instigador del Cas Scala (el conegut muntatge policial contra la CNT), posteriorment també se’l relacionaria presumptament amb el fosc episodi de l’atracament al Banc Central protagonitzat per elements ultres i, fins i tot, segons va relatar ell mateix, va mantenir contactes amb membres de l’OAS (grup armat francès d’ultradreta) relacionats també amb el BVE i els GAL.
L’ERAT al seu torn era un grup partidari de l’autonomia obrera, una corrent de pensament anticapitalista, relativament proper a l’anarquisme i el consellisme, nascuda en oposició al vanguardisme dels partits obrers i el burocratisme dels sindicats, i partidària de la seva autoorganització dels treballadors mitjançant assemblees autònomes als centres de treball i als barris obrers.
El 30 de juny de 1980 Hernández Tapias i la resta del grup foren jutjats a l’Audiència Nacional espanyola sota l’amenaça de ser condemnats a penes de presó que oscil·laven entre els dos i els cinquanta anys en funció de cada membre. La seva defensa fou asumida llavors pels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), una organització antirepresiva afí a l’esquerra independentista. Finalment, foren condemnats, aquell mateix any, a set anys de presó. El 1984 foren alliberats i Hernández Tapias va poder reincorporar-se laboralment a SEAT.
Escrit per Pau Juvilla, el mes de març d’aquest any, l’editoral Tigre de paper va editar el llibre ‘ERAT, l’exèrcit de la SEAT. Infiltrats, guerra bruta i moviment obrer durant la transició’; on l’autor rescata la història d’aquest grup autònom.
