x La Riuada
El passat mes de març 23 treballadors d’Iberia van ser condemnats a dos anys de presó per la vaga que va paralitzar l’aeroport d’El Prat el 28 de juliol de 2006.
Una sentència sense precedents en el món de les lluites laborals
Dels 27 imputats inicialment, quatre van ser absolts, entre ells dos sindicalistes, per als quals es demanaven fins a quatre anys de presó.
El conflicte va esclatar amb la pèrdua del servei de handling (assistència en pista) per part d’Iberia, en no haver optat a reeditar la concessió que prestava des de l’any 1993. Aquesta actitud de la companyia responia a la tàctica d’abandonament de l’aeroport d’El Prat per centralitzar les seves operacions al de Barajas.
S’oblidava l’antiga promesa d’Iberia de convertir l’aeroport d’El Prat en un hub (centre de connexió aèria), un fet que havia fonamentat l’ampliació amb la construcció de la tercera pista i la nova terminal, canviant-se pel d’una reducció dràstica de línies i la seva progressiva substitució per empreses de baix cost en tots els nivells en què operava.
Privatització conflictiva
La privatització d’Iberia, realitzada en diverses fases entre els anys 1996 i 2001, havia marcat com a línia estratègica la retirada d’El Prat, el fet que Caja Madrid es convertís en el soci majoritari fa més entenedora aquesta postura. El Pla Director 2006-08 l’assumia directament, anunciant-se públicament el juny de 2006 i materialitzant- se el mes d’octubre.
Paradoxalment l’empresa havia presentat l’any 2005 els majors beneficis de tota la seva història. El nou pla, explicitat pel president Fernando Conte com «una profunda reestructuració», es va traduir a nivell laboral en nombrosos acomiadaments, subrogacions i una precarització generalitzada de les condicions de treball. A Iberia existien tres categories de treballadors: eventuals amb períodes de sis mesos contractats i sis a fora, fent en alguns casos jornades setmanals de només 12 hores, treballadors fixes a temps parcial (Factp) i fixes a temps complert. La mitjana passava per treballar uns nou anys abans d’arribar a ser fi xe, i obtenien llavors un sou mitjà d’uns 17.000 euros. A partir de la privatització la lògica empresarial va prioritzar la categoria més rendible dels eventuals, prescindint de la més costosa dels fixes, degradant-se progressivament les condicions dels contractes i forçant subrogacions que feien perdre als treballadors en el camí d’una empresa a una altra la majoria de beneficis acumulats amb els anys. Air Nostrum, Clickair, Newco, MA, Roda, FCC, Groundforce, Flickair, Eurohandling, Easyjet, Vueling… el llistat d’empreses en aquest procés de subrogacions i fusions és llarg i encara continua.
El que va esclatar el 28 de juliol de 2006 va ser l’indignació acumulada d’uns treballadors, els quals s’havien assabentat dos dies abans per la premsa que unes 1.200 persones podien estar de la nit al dia al carrer o, en el millor dels casos, subrogats a alguna de les empreses a les quals AENA adjudiqués el handling. La premsa va titllar la vaga de salvatge i la majoria dels mitjans es feren ressò de l’indignació de milers de passatgers afectats obviant les causes que havien portat als treballadors a protestar d’aquella manera.
Les paraules del jutge a la sentència definint els fets com un «atemptat a la pau pública i a la normal convivència que va tenir una afectació sense precedents en els aeroports espanyols» constatava que la condemna seria exemplar i passava per alt el precedent de les vagues dels pilots, que havien generat col·lapses molt més grans però havien tingut tractaments mediàtics i empresarials completament diferents. Quatre anys després dels fets la majoria dels treballadors implicats es troben fora de la companyia o en unes condicions laborals molt pitjors. Els milers d’afectats aquell dia van poder anar de vacances
