Tal dia com avui l’església ha beatificat a 522 “martirs” de la Guerra Civil a Tarragona amb la presència de totes les autoritats. Un d’ells podria haver estat el rector Martí i Piñol que dona nom des de 1942 a aquest carrer del Prat quan l‘ajuntament franquista va decidir homenatjar-lo en tant que “caido por Dios y por España” en haver estat mort a Barcelona l’any 1937. Durant 40 anys els suposats “martirs” van ser honrats pel règim, recordats i glorificats, i avui continuen sent-ho. En un país on les cunetes encara estan plenes de cadàvers dels vençuts, on encara no s’ha restituit la seva memòria i continuen sense anular-se els judicis del franquisme, on encara no s’ha pogut calcular l’abast del genocidi feixista, és un insult l’acte que avui ha tingut lloc a Tarragona.
L’Ajuntament del Prat va decidir substituir només 3 dels 7 carrers franquistes que hi ha al Prat i va mantenir el nom del carrer del rector Martí i Piñol, així com tampoc va retirar el del rector Farrés i Poch, mossèn del Prat entre els anys 1939 i 1968, gairebé tot el període, i plenament lligat al franquisme, per raons òbvies, perquè no es pot amagar a ningú que l’església i el règim van anar sempre de la mà com avui ha tornat a quedar demostrat, i aquesta institució amb els seus suposats “martirs” van ser botxins durant 40 anys de feixisme, beneint el cop d’estat franquista com a croada i formant-ne part intrínseca i fonamental del règim. L’església continua tenint tant de poder com perquè dos eclesiàstics lligats a aquell franquisme continuin mantenint els seus noms a carrers del Prat, per vergonya dels suposats “demòcrates” i dels que es declaren hereus dels vençuts, i per escarni de les víctimes de la dictadura. Avui a Tarragona estarien ben contents de la decisió del consistori pratenc de mantenir viva la memòria dels “martirs” i els “caidos por dios y por España”, i de que en cap lloc s’esmenti ni es recordi la repressió franquista, la que va generar centenars de milers de víctimes a les quals no han dedicat ni una paraula avui els beatificadors de martirs.
Tal dia com avui de 1909 el pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia va ser afusellat al castell de Montjuïc. Francesc Ferrer i Guàrdia és un personatge estrany. Sí, estrany: un home que, sense formació pedagògica prèvia, sense haver tingut accès a cap sistema d’ensenyament reglat després dels dotze anys, va comprometre la seva vida amb un ideal d’emancipació dels éssers humans, i per això, va morir, víctima dels odis que contra el seu projecte van generar-se entre les oligarquies i l’església que, a l’Estat Espanyol del començament del segle XX, tenien prou clar que els seus privilegis socials depenien d’impedir, entre altres qüestions, el desvetllament d’una consciència lliure, crítica, laica i racionalista entre la ciutadania. I sabien molt bé que això començava en l’educació dels infants. La mateixa que durant la dictadura va ser controlada per l’església amb la seva manipulació nacionalcatòlica.
La fotografia correspon a l’acció duta a terme el passat 27 de Setembre al passatge dedicat al rector Martí i Piñol en que va ser rebatejat, en el marc del 5è cercatasques antifeixista convocat per la campanya “Esborrem el feixisme, dignifiquem els carrers“. Acció que es repeteix cada any des del 2009, quan coincidint amb el centenari del naixement d’aquest pedagòg, la campanya va decidir proposar el canvi del nom d’aquest passatge pel de Ferrer i Guàrdia en substitució de l’actual denominació. “Per nosaltres no hi ha color de qui van ser víctimes i quins van ser botxins, no ara ni fa unes dècades, sinó enllarg dels segles, i de quina és la memòria que ens cal reivindica”.
