La idea de crear un mitjà de comunicació local amb vocació social va començar a gestar-se a finals del 2009 amb l’objectiu d’aportar plantejaments alternatius a un discurs oficial, que sovint és l’únic punt de vista què arriba a la ciutadania.
Calia rumiar nous mètodes capaços de generar debat públic en l’àmbit local, i per això va començar a circular la idea de fer quelcom semblant al que ja feien a altres pobles del voltant, com per exemple Sants on tenien la Burxa, o Sant Feliu, on existia el Sant Feliu Respon, mitjans de comunicació que es qualificaven de populars, i que eren sensibles a les reivindicacions dels moviments socials. Amb aquesta intenció vam començar a cercar persones receptives amb aquest projecte d’un diari local, persones vinculades als moviments socials i de l’àmbit del periodisme.
–Per què vàreu escollir aquest nom pel mitjà?
Vàrem triar el nom de la Riuada inspirades pel poema «Esperança» de Pau Vallhonrat, poeta, esparter i pratenc il·lustre. La temàtica de la seva obra poètica està totalment vinculada al Prat, i aquest poema ens va semblar especialment adient per anomenar al nou mitjà, al tractar-se d’un text que gira entorn de nous començaments esperançadors, però partint d’una anàlisi crítica de la situació de la vila. Nosaltres volíem que La Riuada fos un mitjà local vinculat al poble i a la seva gent, hereu del teixit social i de les lluites que han fet del Prat el que és. També volíem ser un alè d’aire fresc en el panorama informatiu del poble, amb una visió socialment crítica que permetés la construcció i la difusió de nous discursos, projectes i experiències.
–Com vas conèixer la Riuada i quina impressió et va donar?
El primer cop que vaig conèixer l’existència de la Riuada va ser quan ens vam començar a organitzar en una assemblea d’estudiants en el nostre institut de secundària. En un inici, em va cridar l’atenció que s’interessessin per nosaltres, quan cap mitja ho estava fent. Però més tard, quan participava d’altres col·lectius del Prat ho vaig normalitzar, entenent que aquesta era la seva funció: visibilitat aquelles lluites que tenien lloc al municipi. Des de l’ajuntament no els interessava fer-se ressò, ja sigui perquè anaven en contra del seu propi discurs oficial o perquè plantejaven respostes autònomes a les forces institucionals.
–Com ha estat la relació amb l’ajuntament?
La relació amb l’ajuntament no és fàcil. La Riuada centra la seva temàtica en activitat local per la qual cosa la majoria de notícies requereixen una font oficial per a complementar o bé contrastar. L’accés a aquesta informació és sovint dificultosa i travada. L’ajuntament sols es comunica per via de la cap de premsa, la qual es limita a transmetre els comunicats oficials i les notícies que escriuen per la revista El Prat. Hi ha un veto per a parlar amb regidors o poder tenir contestacions extenses més enllà de les breus notes de premsa. Cal afegir que a vegades fins i tot aquesta comunicació mínima triga dies a produir-se.
–Per què la Riuada és un mitjà autogestionat?
Nosaltres entenem l’autogestió com a independència. No hem volgut estar mai lligats a cap ens privat ni a cap institució. Creiem que la millor manera de poder expressar les notícies i les idees és des de la màxima llibertat. Aquesta llibertat també es relaciona amb la forma d’obtenir el finançament. L’autogestió és l’eina que ens em dotat per a mantenir aquesta llibertat. La Riuada l’entenem gratuïta per als lectors però el seu finançament ha de provenir de forma voluntària perquè el projecte tingui sentit.
–Per què, en l’era digital, heu apostat pel paper?
L’era digital només està començant a arribar. Avui tot just s’estan popularitzant tecnologies desenvolupades dècades enrere per una colla d’enginyers. En un moment com el nostre té tot el sentit del món sortir amb un mitjà híbrid: físic i virtual, en paper i digital. La idea era arribar al màxim de gent possible i alhora introduir-nos al món web creant una pàgina que pogués funcionar com a arxiu i com a memòria d’aquesta experiència. No estic segur que el resultat s’assembli al que vam idear, però això sempre passa, no? En qualsevol cas, els milers d’hores de feina i il·lusió quedaran al web de la riuada, per si algú es va perdre un número en paper.
–Quins són els criteris per triar i redactar les notícies?
Les notícies es triaven col·lectivament en l’assemblea setmanal de redacció, adaptant-les als criteris diferents de cada secció.
Com que la Riuada és un periòdic bimensual, calia una planificació i seguiment a llarg termini. En un principi ens repartíem entre els redactors els possibles temes a tractar, fent una recerca prèvia d’informació i seguint l’evolució de les mateixes en següents assemblees. Era a l’assemblea del llençat, que es feia uns quinze dies abans del tancament, quan es decidien les que es publicarien en base al resultat d’aquest treball previ, l’existència de fonts contrastades, el seu interès i vigència i les novetats a aportar, descartant les que no complien els mínims criteris de rigor o informatius. A partir de llavors cada notícia es redactava per les persones encarregades, procurant adoptar un llenguatge comprensible per a tots els públics, i es tornava a passar a l’assemblea per fer les darreres aportacions i revisió final. En ser un procés col·lectiu vam decidir no signar mai les notícies.
–Com s’ha fet la Riuada? Quines mancances i punts forts ha tingut?
Les edicions en paper de La Riuada han estat claus per a la continuïtat del projecte, perquè ens ha marcat un ritme de treball. Tot i que hem intentat donar cobertura a la informació immediata i del dia a dia, la manca de temps de l’equip no ens ha permès arribar a tot el que voldríem ni publicar amb la rapidesa suficient. Però en canvi, hem fet molt bona feina als articles dels A Fons i en el seguiment de determinats temes.
La Riuada ha estat un equip petit de persones actives en diferents àmbits, i això ha limitat molt la capacitat de dedicació però alhora ha enriquit el projecte. Hem publicat notícies de qualitat. Ens ha mancat participació dels lectors i lectores, ja que haguéssim volgut que s’impliquessin més a l’hora d’aportar propostes de notícies i fins i tot redactar-les, i han estat poques les que ens han enviat cartes d’opinió i fotodenúncies.
–És la Riuada un producte d’autoconsum?
La Riuada va nèixer amb la intenció de no ser un pamflet d’autoconsum. No volia caure en el sectarisme i que sols apareguessin les realitats del nostre entorn més proper. Des de bon principi i fins al final s’ha intentat que hi tinguessin cabuda totes les realitats del Prat. Des del nostre punt de vista no ho és. Segurament no hi sortiran totes les sensibilitats del poble però sempre hem intentat, seguint el nostre ideari i codi d’estil, estar oberts al màxim de realitats que coexisteixen i conformen l’essència del Prat.
–Quines dificultats us heu trobat a l’hora de cobrir l’actualitat?
Cobrir l’actualitat requereix una feina constant i tenir una disponibilitat àmplia de temps. Condicions difícils i es tracta d’un projecte voluntari i no d’una feina remunerada. Per aquest motiu a la Riuada hem tendit a potenciar la feina d’investigació de fons que no és tan esclava del temps.
–Quines han estat les dificultats i els avantatges de conduir un projecte fet per persones voluntàries?
L’avantatge més gran és comptar amb la il·lusió i les ganes de persones que creuen en aquest projecte. La Riuada ha estat el que ha estat perquè l’han tirat endavant persones que creuen que el Prat necessita un altre mitjà de comunicació i que la pluralitat és sempre bona. Des de la convicció i sense cap altra interès. Però sí és veritat que per engegar i donar continuïtat a un projecte com aquest es necessita temps i dedicació…i sovint aquest temps està ocupat per les nostres feines remunerades.
Treballar només amb persones voluntàries suposa sovint una rotació de personal, un primer esforç per saber com funciona el mitjà i quin és l’estil de redacció i, un sobreesforç perquè cada número surti, treballant a les nits i dedicant-hi els caps de setmana… Tant de bo algun dia les persones que fan possible la Riuada poguessin cobrar per una feina tan necessària per a tots els pratencs i pratenques. Potser llavors no parlaríem del tancament de la Riuada….
––Creieu que heu arribat a donar cobertura a tot el Prat?
Hem fet un repartiment de la Riuada bastant escampat pel poble, ja sigui a carrers principals com laterals. Arribant des del polígon la Granja a la Barceloneta o l’Avinguda del Remolar, el Casc Antic, Sant Cosme, portant-la a diferents tipus d’establiments: forns, mercats, bars, farmàcies, estancs, Escola d’Art, etc. Crec que no ha arribat a tot el poble però sempre l’han agafat de molt bon grat i donant-nos les gràcies.
––Per què aquest és l’últim número de la Riuada?
Durant els set anys que ha durat aquest projecte, moltes persones hi han destina molts esforços, hores de feina i dedicació incondicional. En aquests moments, totes aquestes energies s’han esgotat. Ens manquen recursos tant humans com materials.
El que no perdem és l’esperança que algun dia, algú tingui l’entusiasme suficient per provar de reprendre la Riuada.
