«Coincidint amb l’estrena a El Prat l’any 2006 de la pelicula dirigida per Manuel Huerga ‘Salvador’, i la polèmica generada al voltant d’aquest film, el col·lectiu llibertari pratenc ‘Catarko’ va editar un follet divulgatiu sobre la figura de Puig Antich i del MIL per repartir a les portes del cinema Capri assistent a la mencionada estrena».
____________________________________________________
Per fi arriba a les grans pantalles “Salvador” (Mediapro, 2005), la pel·lícula que recrea la vida i l’execució de Salvador Puig Antich, militant del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL). La posada en escena augura un èxit comercial que, lluny d’apropar-nos a la idea d’aquest grup i els seus militants, crearà una imatge distorsionada de qui foren.
Tenim tots els elements per a fer una gran pel·lícula comercial: diners, director reputat, cèlebre guionista, reconeguda novel·la original, però el Salvador que ens mostren no és el que molta gent recorda: “és una cortina de fum en quant a la veritat històrica, cal que la gent conegui tota la veritat”, afirma un exmembre del MIL. De fet fa poc ens van servir un entremès a TV3 en el primer programa que va fer sobre la transició, dedicat a Salvador Puig Antich i el MIL i ara ens arriba el plat fort.
Salvador, la pel·lícula sobre Puig Antich?
-
Recuperaciò de la memòria historica o apropiació i simple producte d´entreteniment?
El llibre de Compte enrera de Francesc Escribano.
No podíem, tanmateix, esperar un altre resultat tenint en compte que la pel·lícula es basa en el llibre de l’actual director de TV3, Francesc Escribano. “Compte enrere“, molt ben escrit per cert, mostra el perfecte art de la manipulació i la mentida. Un melodrama consumista i morbós on no s’explica la veritable lluita de Puig Antich, el perquè va lluitar i va morir, les seves idees, el seu procés de radicalització política i el seu compromís de lluita amb el moviment anticapitalista més radical del moviment obrer d’aleshores. La relació estreta amb aquest moviment i l’enfrontament al dirigisme i reformisme de les Comissions Obreres (CCOO) controlades pel PSUC. Es silencia el context socio-polític que origina l’aparició del MIL i igualment les seves aportacions de trencament revolucionari i, està clar, la complicitat de les forces “democràtiques” catalanes agrupades al voltant de l’Assemblea de Catalunya on tenia una gran capacitat de mobilització el PSUC que es negà sistemàticament fins la mateixa fatídica nit a fer res per mobilitzar al poble per salvar en Salvador. Estaven a punt de pactar amb els franquistes. Calia per tant combatre aquest nuclis obrers i populars, anticapitalistes que encaminaven la seva lluita vers una transformació social.
Bé, de fet, no ens hem d’estranyar del resultat d’aquesta pel·lícula, tot està ben lligat i relligat per silenciar i desfigurar uns fets que no interessen, que tenen relació amb el falsejament de la transició i amb les conseqüències tràgiques que ha tingut i té en l’actitud de la classe treballadora i popular. No ens hem d’estranyar de com es tapen les vergonyes i intenten dissimular la mala consciència.
Mediapro es la segona multinacional d’audiovisuals més important d’Europa: una fàbrica que produeix la major part de productes televisius, anuncis, pel·lícules, etcètera; amb un gran control sobre els diversos mitjans de comunicació, que realitza una revisió i adaptació, a la conveniència del poder, de la història més recent, silenciant les lluites d’ahir i d’avui. Mediapro està ben relacionada amb les institucions “democràtiques”, la Generalitat, amb TV3 i Manuel Huerga, especialista últimament en tele-novel·les, és el perfecte servidor útil d’aquest projecte revisionista i fabricador de la història. És increïble que aquest home afirmi que un dels objectius d’aquest film sigui la denúncia de la pena de mort, quan d’ençà de 1978 està abolida a l’Estat espanyol i quan ja s’han fet excel·lents films, anys enrera, com el de Berlanga i altres, en aquest sentit. Aquesta no és la història de Salvador Puig Antich.
Ens presenten un melodrama consumista i morbos, cal portar molts mocadors per eixugar les copioses llàgrimes. És un film lacrimogen. Film d’acció morbosa que ens oculta la veritable història d’en Salvador i de tants d’altres i sobretot el com, el perquè i contra qui lluitaven. S’oculten les circumstàncies, acció política i finalitats de les expropiacions, la consciència política i revolucionària a través d’una llarga trajectòria de lluita. Com i per què neix el MIL? La seva relació amb les lluites més radicals del moviment obrer. No hi surt cap referència a aquestes lluites, ni tan sols al final, després de l’execució d’en Salvador, quan paren les fàbriques més importants de Barcelona i zona metropolitana i es produeixen manifestacions de milers de treballadors a les rambles amb centenars de detencions.
Al Salvador ens el plantegen com una mena de playboy i els seus companys com una banda de quinquis amb inquietuds polítiques.
La pel·lícula passa intencionadament de puntetes sobre els aspectes clau de la història. Per exemple: no s’explica que la defensa va ser “un desastre” a càrrec de dos advocats “inexperts”; i l’escena de la detenció és pura fantasia.
La increïble actuació del carceller major Jesús Irurre.
Hi ha un fet increïble i indignant per tots els que hem conegut i patit la repressió a la presó model del “funcionari de presons” Jesús Irurre: a l’escena que executen a Salvador, salta aïrat l’esmentat carceller i crida per dues vegades: “¡Hijo de la gran puta! ¡Franco asesino! ¡Cabrón!”. I no li passa res, senyors, encara continua fent de carceller de presoners! Tenim el testimoni de la seva actuació repressiva a la presó model des de 1973 al 1978, de diversos presos polítics que patiren vexacions, humiliacions i les razzies, porra en mà, que solia organitzar contra els polítics a les nits.
Però l’Escribano ens el presenta en el seu llibre com un “gran demòcrata convertit” i en Manuel Huerga manté, malgrat les queixes rebudes, aquesta “reconfortant” escena, car li ve com oli amb un llum a la teoria o “moraleja” que se’n desprèn, que destil·la la seva pel·lícula: el règim franquista s’ensorra, queia a trossos per sí mateix, i fins i tot el carceller major era pro-MIL i contra el règim. Tesi brillant i comprovable pel pes de la història. Mentida amb intencionalitat política, amb el que s’insinua que llavors el que tocava, a principis dels 70, era fer política i no el que férem nosaltres, que quedem com uns eixelebrats uns fora de lloc. I en Salvador un pobre, un bon noi, la víctima mistificada però que estava equivocat. No era aquest el camí. I evidentment el missatge és clar: Així poden acabar els que s’enfronten amb el sistema d’explotació i dominació capitalista. Cal no ser tant radical. Hi ha altres maneres polítiques d’actuació, és clar, les que tenim i no canvien ni han canviat. Un missatge clar a la joventut.
Una pel·lícula alhora en que anècdotes intranscendents se’ls dona total rellevància i importància, amagant la veritable història de subversió anticapitalista, de pràctica autònoma i transformadora de la vida quotidiana. Una pel·lícula manipuladora i fabricadora de la història real, indignant i esfereïdora per a tots aquells i aquelles que hem lluitat i viscut aquella època i militat al MIL.
Que era el 1000 (MIL)?
Ideològicament el MIL defugia qualsevol dirigisme polític o sindical i preconitzava la agitació armada com a eina d’alliberament de la classe obrera contra el capitalisme. Els seus membres defemsavem postures que anaven des de l’anarquisme fins a tendències antiautoritaries com el consellisme i el
situacionisme com alternatives al marxisme tradicional.
Va iniciar les seves activitats el febrer de 1971 i s’estructurava en Grups Autònoms de Combat (GAC). Les seves accions consistien en atracaments a sucursals bancàries. Amb els diners robats editaven les seves publicacions clandestines i ajudaven els comitès de vaga i els obrers represaliats. Fins i tot van arribar a expropiar una mateixa impremta dos cops, despres de ser aquesta recuperada per la policia.
Les contradiccions entre els seus membres sobre com organitzar la lluita aviat es varen fer paleses, fins al punt que el grup va decidir la seva autodisolució l’agost de 1973. Només un mes després, gairebé tots els seus components varen ser detinguts a Barcelona i empresonats. Salvador Puig i Antich va ser executat el març de 1974 després de ser condemnat per la mort d’un policia el dia que el varen detenir.
Oriol Solé Sugranyes va ser mort a les muntanyes navarreses l’abril de 1976 després d’haver protagonitzat amb un grup de presos d’ETA la fugida de la presó de Segòvia. Per últim denunciar també el silenci que mantenen els mitjans de comunicació sobre la situació irregular de Jean Marc Rouillan, exmembre del MIL i excompany de Puig Antich, empresonat encara a França, desprès d’haver complert la condemna, amb quiens solidaritzem i exigim la seva llibertat immediata, juntament amb els altres companys d’Action Directe.
