Tot i que els fets són confusos, la hipòtesi més probable segons les informacions recollides, és que el ‘Jalea’, un submarí de la marina de guerra italiana de vigilància per les aigües de Barcelona, llences tres torpedes contra un parell de vaixells mercants que és dirigien al Port de Barcelona. Un dels torpedes va acabar a la platja sense explotar.
Una cosa que no menciona el text, és que al dia següent, abans de les 7 del matí, suposadament el mateix submarí tornava a disparar dos torpedes contra un vaixell al port de Tarragona, i tornaven a errar l’objectiu i anar a parar a la platja.
El primer atac naval documentat al Prat data del 10 de noviembre de 1936 a mans del creuer franquista ‘Canarias‘, gairebé ningú al municipi es va assabentar d’això. El creuer Canàries, aprofitant la foscor, s’aproxima a Barcelona i, cap a les deu de la nit, obre foc contra els dipòsits de la CAMPSA a la barriada de Casa Antúnez i a l’aeròdrom del Prat de Llobregat. El resultat? Escàs. Malgrat el llarg abast de les peces d’artilleria del Canàries, la majoria dels seus projectils es queden curts, a molta distància de les platges. Tan desapercebut va passar l’atac (excepte, és clar, per a les zones properes al mateix) que ni es va donar l’alarma ni Ràdio Barcelona va interrompre les seves emissions.
Digne d’esmentar en canvi seria el primer bombardeig naval amb víctimes sobre la ciutat comtal. El 13 de febrer de 1937, el creuer italià ‘Eugenio di Savoia‘ va llançar 24 obusos sobre la ciutat de Barcelona, la qual cosa va provocar 18 morts i 18 ferits. Va ser el primer bombardeig amb víctimes de la Guerra Civil sobre la ciutat i va convertir Barcelona en la primera gran ciutat europea bombardejada a la rereguarda.
Entre el 13 de febrer de 1937 i el 25 de gener de 1939, Barcelona va rebre atacs aeris i navals que van provocar uns 2.750 morts, més de 7.000 ferits i 1.800 edificis civils afectats. Barcelona va ser la primera ciutat europea de més d’un milió d’habitants que va ser bombardejada.
La “no intervenció” de la Gran Bretanya i de França
A la fi d’agost d’aquell mateix any tots els estats europeus (excepte Suïssa) van subscriure el “Acord de No Intervenció a Espanya” proposat per França i per Gran Bretanya que prohibia “l’exportació de tota classe d’armes, municions i material de guerra a l’Estat Espanyol”.
Per al compliment de l’acord es va crear a Londres el 9 de setembre un Comitè de No Intervenció en el qual estaven representades les principals potències europees, incloses Alemanya, Itàlia i la Unió Soviètica. Però en la pràctica la política de “no intervenció” es va convertir en una “farsa“, com la van qualificar alguns contemporanis, perquè els estats feixistes d’Alemanya, Itàlia i Portugal no van suspendre en absolut els seus enviaments d’armes i municions als revoltats. Per la seva banda la República davant el boicot de les democràcies liberals europees temeroses de no veure perjudicats els seus interessos econòmics, va començar a rebre material de guerra a partir d’octubre de 1936 de la Unió Soviètica, el que va provocar l’intervenció de Itàlia i Alemanya per intentar tallar les rutes marítimes de mercaderies cap a la zona republicana.
Paradoxalment vista la inoperància del Comitè de No-Intervenció el 8 de març de 1937 es firmaria un pla de control naval per a la supervisió dels vaixells que es dirigien a ports, atorgant, tot i els antecedents abans esmentats, el control de la costa del principat català a la marina de guerra italiana.
